L'ESCOLA

Dimecres, 11 de desembre de 2013.

Avui hem començat la classe comentant, per grups, els texts del dia anterior. Podem resumir breument cadascun d’ells de la següent manera:

• LA NATURALITAT DE LES DIFERÈNCIES

Al principi tots tenim la naturalesa humana i el dret d'humanitat, però som diferents. Gràcies a aquesta diversitat que es troba, tenim canvis cadascú. A més, estem determinats pels estereotips que tenim sobre la resta. Existeix heterogeneïtat social. L'educació té ideals i exerceix funcions, pretén una socialització mesclada i l'escola deuria aguantar aquesta diversitat a les aules i recolzar la diferenciació sense que supose una desigualtat.

Així que, a l'escola tots som diferents i el seu paper és estimular eixa diversitat.

• LA DIVERSITAT ES CONVERTEIX EN PROBLEMA. EL GUST PER LA NORMA I EL NIVELL

Ajunten als xiquets per edats sense pensar que cadascun pot necessitar més temps per estudiar, o altre tipus de coses. Tampoc pensen que alguna cosa puga ser més fàcil per a una persona que per a altra. El sistema educatiu no permet la desviació fora del normal de molts alumnes perquè provoca cert rebuig. Moltes escoles fan activitats tancades que donen lloc a l’èxit o al fracàs, ja que les activitats obertes no donen lloc a cap de les dues coses, de manera que, així no s’integra la diversitat de la manera més adequada.

• GRADUAR L'ESCOLARITAT OBLIGATÒRIA FACILITA EL PROGRÉS ORDENAT, PERÒ REGULA UN RITME PER ALS ESTUDIANTS QUE SÓN DESIGUALS

Es separen els alumnes per edat i no pel que saben o poden arribar a saber. Abans es feia tot conjuntament, mesclant gent de totes les edats, i no importava, en canvi, ara s'han separat per edats, cosa que a algunes persones no els afavoreix, perquè hi ha persones de 15 anys què poden saber el mateix que altres de 27. El text també parla de la homogeneïtat i del sistema taylorista, és a dir, que tracten a tots els alumnes com si foren màquines fent els exercicis, i qui no els fa bé suspenia i ja està.

• FORMES D'ABORDAR LA COMPLEXITAT

Fan com una espècie de jerarquia en la diversitat, que exclou a un i afavoreix a altre. L'escola obligatòria diversifica però també fa la igualtat i introdueix fórmules de compensació. El currículum és comú per tothom però tampoc estrictament. També es té que tindre en compte la singularitat individual, però sense passar-se, perquè no pots fixar-te tota l'estona en cada xiquet. Una frase significativa del text i què els companys han destacar és: “querer enseñar a todos a la vez pretendiendo que todos aprendan lo mismo en un mismo tiempo es algo que produce el fracaso”, ja que no tots podem pensar el mateix, ni al mateix ritme, ni fer tots el mateix. Per últim parla del llibre de text, el qual deu ser un recurs, un suport, no té que ser una cosa que es s'haja de seguir de forma estipulada.

• L'ESCOLA PÚBLICA I COMPRENSIVA COM A RESPOSTA A LES DESIGUALTATS I A LAS DIFERÈNCIES

El text demanda una educació igualitària per a tots, també parla del currículum, perquè si no es fa tot igual per a tots no s'està duguent a terme una educació igualitària. Els col·legis privats també provoquen desigualtat, així que, el que proposa és col·legis públics per tothom.
Per a que un currículum (continguts i activitats) siga integrador ha d'estar plantejat en base a activitats obertes, es a dir, aquelles que poden ser respostes per l’alumnat en diferents tipus de resposta i que totes poden ser exitoses, es a dir, totes són vàlides, com ara és, escriure un resum d’un text, cadascú pot fer-ho o millor o pitjor, però tots serveixen, ja que, un pot ser capaç només d’escriure 3 línies i altre 2 pàgines, però si el de 3 línies l’anterior dia n'escrivia 2, és un èxit per a ell, igual que el de 2 pàgines si abans nomes n’escrivia 1. En canvi, les activitats tancades només provoquen èxit o fracàs, així que no atenen la diversitat.

Després de veure els texts, hem passat a parlar de les pràctiques innovadores, encara que per a parlar d'elles en l’aula cal partir del currículum. De manera que, el disseny agrupa una acumulació de decisions que donen forma al currículum i a l’acció mateixa; és el pont entre la intenció i l’acció, entre la teoria i la pràctica. I a més, dissenya el polític que prescriu el currículum, el fabricant de llibres de text, el centre que realitza un pla i el professorat que dona forma a la pràctica. A continuació hem tornat a parlar del currículum i dels factors que dificulten un model classe de disseny, com ara són:

• Nivell de concreció, és a dir, 1r, 2n, 3r.
• Què entenem per currículum: continguts, experiències…
• Quins agents intervenen?
• Organització del currículum dins del sistema escolar.
• Configuració de la professionalitat docent.

A més, en el sistema educatiu espanyol existeixen quatre instàncies què decideixen sobre el currículum i, per tant, intervenen en el seu disseny:

1. Administració educativa de l’Estat, es a dir, l’Estat ha establert la llei Wert i es qui s'encarrega d'aquestes coses.
2. Administració educativa autonòmica, què té capacitat d’adaptar una part del currículum
3. El centre educatiu, què tenen l'obligació d'elaborar el projecte educatiu de centre, així que, tots els centres han de tenir-ne un.
4. El professorat, el qual ha de fer una programació per a cada curs que és el que s’anomena el Pla General Anual, què s’ha d’enviar a l’inspector.

En quant al currículum oficial, té distints nivells de concreció:

1. Primer nivell de concreció:

• Real decreto de 7 de diciembre, por el q se establecen las enseñanzas minimas a la educación primaria.
• Decreto de 20 de juliol de consell pel qual s’estableix el currículum de l’educació primària a la Comunitat Valenciana.

           2. Segon nivell de concreció:

• Projecte educatiu de centre, és a dir, el centre te la obligació d’agafar el currículum i adaptar-lo a la realitat del centre.

     3. Tercer nivell de concreció:

• Programació d’aula, què estaria dins de la Programació General Anual, ja que, l’agrupa, i és un document q tots els centres tenen l’obligació de tindre, bé siguen públics o privats.

Quan els mestres i les mestres dissenyen la seua pràctica, és a dir com a docent tu dissenyes la teua pràctica, es mouen en un marc de possibilitats amb certs límits.

• Les directrius curriculars dels nivells superiors de concreció.
• La dependència que realment existisca respecte als materials curriculars i els llibres de text, és a dir, en la mesura que jo defense un llibre de text.
• La seua pròpia formació i capacitat per seleccionar, organitzar i adaptar els continguts és una cosa que també condiciona. “No sempre saber més vol dir donar millors classes” (Monclús 2013).
• El marc organitzatiu del centre. Una de les coses que més condiciona en una activitat és la duració de les pràctiques, ja que en les escoles les classes són de 1h, on normalment les classes són més expositives perquè en classes de 2h és molt difícil que la gent estiga escoltant-te les 2h seguides.
• Les condicions laborals (possibilitats materials reals de dedicar-se a eixa funció prèvia), pareix que no influïx però sí, perquè no és el mateix treballar en 13 alumnes que en 30 o 70, és molt diferent.
• Avaluació i control extern existent.

Carles Monclús, professor
(el nostre).

Per altra part, els aspectes que ha de tindre el disseny de la planificació han de ser:

• Continguts: quins i com organitzar-los.
• Activitats d’ensenyament-aprenentatge: espais, temps i materials.
• Activitats d’avaluació.

Aquests tres aspectes són els que hem de tenir en compte a l’hora de realitzar un currículum i dels quals no es pot fugir com a docent, òbviament. I l'estructura de les programacions ha de ser la següent:

Ara bé, què és una unitat didàctica?

Podem dir que és un instrument o unitat de treball docent, què permet l’organització, l’articulació i l’ajustament de la tasca educativa. Com que la unitat didàctica és la descripció d’una tasca que encara no esta feta, ha de ser entesa com una descripció de les intencionalitats educatives, és a dir, quan fem una programació, planifiquem que anem a fer, encara que aquesta puga canviar, però sempre s’ha de tenir una previsió del que es va a fer.

Aquest és un possible esquema d'unitat didàctica o de programació:

De manera que, una unitat didàctica és al final una narració què te començament i final, i eixa narració és la seqüència didàctica, i ahí és on es veu si la pràctica docent te alguna innovació o no. La seqüència didàctica tradicional és:

• Primer moment: explicació dels continguts del professor o la professora, on es procura que tots ho entenguen, amb l’ajuda ocasional del llibre de text.
• Segon moment: es fan activitats de pregunta-resposta sobre el que el professor ha explicat.
• Tercer moment: després es fa un examen sobre allò après, bé siga oral o escrit.

Un altra seqüència didàctica, també pot ser a través del PC, per exemple.

• Moment 1: programació de les activitats, dels objectius generals, específics i operatius…
• Moment 2: aplicar les activitats.
• Moment 3: avaluació, és a dir, veure si els alumnes saben tot allò que s'ha ensenyat..

També, un altra podria ser la seqüència didàctica del treball per projectes:

• Moment 1: seleccionar el tema i en compte de planificar el treball els professors es fa una planificació entre tots, detectant primer el que es sap sobre el tema.
• Moment 2: a partir d’ahí es planteja un pla de treball i de investigació entre tots i totes.
• Moment 3: després s’analitza que més es vol saber i s’elabora un mapa conceptual.
• Moment 4: aviat s’elabora un pla de treball i es distribueixen les tasques.
• Moment 5: s’exposa el treball dels diferents grups de treball.
• Moment 6: s’avaluen els resultats.

I, per últim, també, la seqüència didàctica que s’usa a l’infantil és:

• Moment 1: activitats de motivació i detecció de idees prèvies.
• Moment 2: aportació de materials que ens facen reflexionar sobre els continguts i analitzar-los.
• Moment 3: activitats de producció en grup i individuals per anar aprofundint en els continguts i qüestionant les idees prèvies i hipòtesis inicials.
• Moment 4: activitats de comunicació, discussió, valoració i síntesi.

Per altra banda, per a planificar un esquema de treball, els punts que s’han de tindre en compte són: quins continguts es van a donar, què es va a fer en classe (metodologia, ací s’ha de tenir en compte si se van a fer grups, etc...), el temps que es va a necessitar i els materials i recursos que es gastaran. Ací tenim un exemple:

Ara anem a parlar de Raths, que és un home que pensa que en igualtat de condicions una activitat és més gratificant (té més valor educatiu) que un altra si:

1. Permet als xiquets efectuar eleccions informades per a realitzar l’activitat i reflexionr sobre les conseqüències de les seues accions, és a dir, fer reflexionar els xiquets.
2. Assigna als estudiants papers actius (investigar, exposar, observar, entrevistar…) en lloc de passius (escoltar, omplir fitxes…) en situacions d’aprenentatge, és a dir, tot el que siga tenir un paper actiu.
3. Exigeix als estudiants que indaguen sobre idees, aplicacions de processos intel·lectuals o problemes quotidians, bé personals o bé socials.
4. Propicia que els xiquets actuen amb objectes, materials i artefactes reals (tocant, manipulant, examinant…), és a dir, no hi ha res que substituixca un arbre de veritat anant d’excursió a una muntanya, com ara és un vídeo. Sempre és millor anar i veure-ho per tu mateix.
5. El seu acompliment pot ser realitzat amb èxit per xiquets a diversos nivells d’habilitat.
6. Exigeix que els estudiants examinen, dins d’un nou context, una idea, una aplicació d’un procés intel·lectual o un problema actual què ha estat prèviament estudiat.
7. Requereix que els estudiants examinen temes o qüestions que els ciutadans de la nostra societat no analitzem normalment, i que de manera general són ignorats pels principals mitjans de comunicació: sexe, religió, guerra, pau…
8. Propicia que els estudiants i els docents correguen riscos, no de vida o de mort, però si d'èxit o fracàs, és a dir, llançar un projecte d’investigació sobre qualsevol cosa, o fer un vídeo, és una cosa que pot eixir bé o mal, pot ser un èxit o un fracàs, però sempre serà educatiu.
9. Exigeix que els estudiants reescriguen, repassen i perfeccionen els seus esforços inicials.
10. Estimula als estudiants a ocupar-se de l’adaptació i del domini de regles, estandars o disciplines significatives, és a dir, poder utilitzar les matemàtiques, per exemple, per a altres coses, en altres contexts que aquestes puguen ser útils.
11. Proporciona als estudiants una possibilitat de compartir amb altres la planificació d'un projecte, la seua realització o els resultats d’una activitat.
12. Si permet l’acolliment dels interessos dels alumnes per a que es comprometen personalment.

Després de veure cadascun d'aquests punts, podem dir que aquest text és de l'any 1971, i forma part d'un llibre molt crític del plantejament tecnològic.

A continuació hem fet la pràctica en la què teníem que explicar una experiència escolar que ens hagués motivat. Encara que no he acertat en el tema que es demanava, el meu breu relat ha sigut el següent:

"Una activitat que em va motivar per a seguir estudiant va ser fa poc, a causa de les enquestes que hem tingut que realitzar per a un treball de Teoria de l’Educació. En una d’elles vam anar a Ninos, una escola infantil de Catarroja. En les preguntes que vam realitzar, em va motivar molt la metodologia que utilitzaven, les instal·lacions, la forma que tenien de fer les cosses... De manera que, com que vull ser mestra d’infantil, em va motivar molt l’estructura d’aquesta escoleta per a, en un futur, poder treballar en una semblant. Així que, aquest és el meu objectiu, i poc a poc, espere poder aconseguir-ho, finalitzant la carrera i acabant treballant del que realment m’agrada."

I aprofitant el moment, m'agradaria dir que si vols, pots.

Després de llegir cadascú la seua experiència, les hem relacionades amb els arguments de Raths, és a dir, en cadascuna d’elles trèiem algun punt que havia mencionat Raths per a veure que una activitat és més gratificant que altra per diferents raons, ja que, la d’una persona pot ser gratificant per la metodologia utilitzada i altra pel simple contacte amb el professor, per exemple.



“No sempre saber més vol dir donar millors classes” (Monclús 2013).

Neus Mateu Alonso.