INNOVAR

Dimecres 18 de Novembre

Hui a classe, hem parlat de la innovació i la relació amb les TIC.

Actualment, quan parlem d’innovació, normalment ens referim a les noves tecnologies, i aquestes no sempre suposen innovació, sinó que ho faran si sabem utilitzar-les d’una manera determinada.
Hem parlat també de que hi ha una nova societat, anomenada la societat del coneixement o de la informació, de que hi ha un nou alumnat que està acostumat a utilitzar les tecnologies i  que hi ha formes noves i no tan noves d’entendre com s’aprèn a utilitzar-les.

Hui en dia, tenim molta informació, però, moltes vegades, aquesta està desorganitzada, cosa que abans no passava. Fa uns anys, la informació es trobava als llibres i a les enciclopèdies i la gent buscava la informació ahí, encara que ningú mai va dir que el que posara en eixes enciclopèdies fora cert, ja que el coneixement no és únic, però si és cert que, com a mínim, tenia un cert contrast, no com hui en dia.
Hui, es pot dir que és brutal la quantitat d’informació que es produeix i que recibim gràcies a l’Internet, però el problema és que nosaltres ens creiem que tot el que hi ha en la xarxa és correcte i, moltes de les vegades (no sempre), es poden trobar coses totalment contradictòries. Amb açò, es pot dir que nosaltres no sabem quina informació és la que tenim que triar, si la correcta o la incorrecta i, saber si una informació és o no és vàlida és una cosa fonamental, ja que d’aquesta manera no construïm cap coneixement.  

  

Hem comparat també el tipus de coneixement d’abans i d’ara i se’ns ha dit que, per una banda, abans el tipus de coneixement partia d’una cultura sòlida, amb certeses i organitzada i amb institucions clares productores i distribuïdores de coneixement, i, en comparació de l’altra, que hui en dia tenim una cultura que ja no s’anomena sòlida, sinó líquida i que té menys certeses i pocs productors d’informació i coneixements. Ara es qüestiona hasta la pròpia Universitat com a productora de coneixement, cosa que abans dita Universitat tenia un cert prestigi com a productora del saber.

A més d’açò, hem vist les diferències de l’alumnat del present i del futur. Aquestes diferències són que, a dia de hui, els alumnes tenen nadius digitals, és a dir, que han conviscut des que van nàixer amb les tecnologies (mòbil i informàtica) i ara els pareix impossible treballar sense ordinador i Internet, però no tan sols els passa al joves, sinó també als adults que s’han acostumat a viure amb les TIC. Hi ha que destacar que, actualment, hi ha molt poca utilització per a construir coneixement i que l’única cosa que es fa és buscar informació en la xarxa sense construir cap coneixement, sense treballar col·laborativament. Per a l’única cosa que ho utilitzem és, sobre tot, per a comunicar-nos. 

Xiquet molt xicotet amb un ordinador

Després d'açò, s'hem fet la pregunta: COM APRENEM?

Cada vegada aprenem més, i ho fem mitjançant altres persones, ja siguen adults o persones igual que nosaltres. Ací podem contrastar amb Le Petit Sauvage, ja que, aquest no aprèn perquè al seu entorn, que era el bosc, no hi havia cap adult ni cap company que fera que aquest poguera aprendre. De manera que, en l’aprenentatge són molt importants els factors de mediació social, cosa que es coneix com el constructivisme social de Vygotsky.
Açò fa que hi haja un nou paper del professorat, el qual deixa de saber-ho tot i passa, ara, a ser un guia que fa reflexionar i que fa que els alumnes es fasen preguntes sobre la realitat, encara que açò no ho fan tots els mestres.

     

         Aprenem mitjançant altres persones

Constructivisme social de Vygotsky

No estrictament la utilització de les noves tecnologies suposa innovació. Per a nosaltres les que suposen innovació són les ferramentes que produeixen col·laboració, com ara poden ser:

• Blogs

• Wikis, que són pàgines web col·laboratives i que utilitzen un llenguatge com la Wikipèdia, on es pot modificar i completar la informació.

• Documents compartits, com ara el PiratePad, on hui Carles ens ha fet entrar i comentar alguna tonteria per a comprovar-ho.

• Xarxes socials com Twitter, Facebook...  Encara que aquestes són més complicades per als xiquets menuts, però no per als adolescents, els quals ja han treballat amb el Facebook. Aquests treballs eren molt interessants, ja que eren ells els que creaven els perfils dels autors de literatura i tenien que anar completant-lo amb poesies, escrits, etc...

• Altra de les tecnologies que suposen innovació, també és el Moodle, que tracta d’un aula virtual que crea el professor per a que els alumnes puguen pujar informació i activitats.

• Altra tecnologia que pot suposar innovació era una plataforma col·laborativa, possiblement la més gran del món, que va ser elaborada per un pedagog australià. Aquesta es basa en pujar informació i activitat, establir foros, xats, etc...

• Finalment, altra tecnologia és molt paregut a un Facebook, però que el perfil de l’alumnat i de les famílies és creat pel professors i mitjançant aquest es poden fer qüestionaris, activitats, etc...

Seguidament, hem comentat que per a que les TIC provoquen innovació, cal tenir en compte les seqüències didàctiques i hem passat a parlar què, actualment, als alumnes els fan gastar-se 300€ en llibres en compte de fer-los comprar un ordinador, que els permet ajudar a ser capaços de triar els coneixements vàlids. D’aquesta manera, mitjançant els ordinadors, no caldria comprar llibres de text i, a més, suposaria una nova manera d’aprendre, ja que, si als alumnes els apetira buscar qualsevol informació complementària, podrien fer-ho en el moment i compartir-ho amb la resta dels companys, cosa que és molt enriquidora perquè tots junts podrien aprendre moltes coses de manera més amena i divertida. 

Les TIC són més amenes i divertides

Els llibres de text són avorrits 

Açò no vol dir que no es deu buscar informació en llibres de text, sinó que si fem que els alumnes es compren llibres de text la metodologia no serà gens col·laborativa, gens innovadora i gens divertida, ja que els libres de text que s’utilitzen per a impartir les classes no serveixen per a consultar informació, sinó per a contestar unes preguntes tancades que tenen relació amb un text.

Com a conclusió, hem detectat que el problema principal del país és que la majoria del professorat està molt lluny de les TIC, que els fa por utilitzar-les, i tenen actituds clàssiques davant qualsevol innovació.
En definitiva, que hi ha que conscienciar al professorat de que deuen saber utilitzar les TIC per a una millora en les metodologies i el coneixement.

No més acabar amb la conclusió han començat a exposar alguns dels grups que faltaven.

El primer grup ha fet un treball sobre l’educació amb les persones de Síndrome de Down.
Per a parlar d’aquest tema el que han fet ha sigut contactar amb una associació de València anomenada Asindown

• Té com a objectiu facilitar el desenvolupament integral i afavorir la  plena inserció sociolaboral d’aquestes persones com a membres actius de la societat i,
• Té com a missió millorar la seua qualitat de vida i fomentar la seua inclusió.
• La visió d’aquesta és ser referent de suport, oferir serveis de qualitat, ser interlocutor davant de la societat donant a conèixer els seues trets entre altres, etc.
• Alguns dels valors i principis són, l’implicacio i compromís en la integració social dels seus clients, professionalitat i eficàcia en les seues intervencions, etc.
• La metodologia que utilitzen és, per exemple, que si falta perdre una classe de llengua per a solucionar els problemes emocionals ho farien, ja que és un pas necessari per al dia a dia.

Seguidament, ens han posat un vídeo que tenia relació amb l’educació d’aquestes persones i ens han llançat un debat sobre si és millor portar a un xiquet amb síndrome de down a una escola especial o a una escola normal.
En aquest debat hi ha hagut diferents opinions. Alguns opinaven que no és necessari que els xiquets amb Síndrome de Down tinguen que recibir una educació especial o una educació diferent als demés, ja que aquests si estan compartint coses amb les altres persones aprenen més cada dia, i les altres persones també poden aprendre molt. En canvi, altres pensaven que si que deurien tindre una educació diferent, perquè alomillor els professors no estaven del tot preparats per a tractar amb aquestes persones.
Jo pense que aquests no necessiten cap educació especial, tan sols hi ha que tindre algo més de paciència, però, sincerament, crec que hi ha que tractar-los com si foren un xiquet més i hi ha que deixar que es relacionen i compartixquen experiències i emocions amb els seus companys de classe.

Dos xiquets compartint a classe. Un amb Síndrome de Down

Després, Bárbara, Nerea, Bea i Inma han exposat el seu treball amb el tema de l’educació contra la violència de gènere. 

Imatge que mostra la violència de gènere

El primer que han fet ha sigut posar-nos un vídeo que tractava sobre el tema que anaven a exposar i després ens han fet fer grups de 5 o 6 persones per  a contestar unes preguntes i comentar-les després tots junts. 

Les preguntes eren aquestes:

• Creieu que la mare es desquita amb els seus fills?El nostre grup pensava que no, que, la gran majoria de vegades, les mares que són maltractades el que intenten és protegir els seus fill davant el seu pare per a que no caiguen en mans d’aquests.
• Creieu que els adolescents ho paguen amb els germans xicotets? En cas de qe no tingen germans xicotets, amb qui creus que ho paguen? El nostre grup ha pensat que no sempre és així, sinó que els adolescents prefereixen pagar-ho o parlar aquestes coses amb la seua parella (si la tenen) o, sobre tot, amb els seus amics. Poques vegades ho paguen amb els seus germans menuts.

• Com creieu que és la relació entre el pare i els fills? Nosaltres hem pensat que des de xicotets ells veuen el que fa sos pares i saben que està malament, per tant, els tenen por i no es comuniquen quasi amb ells. però com ho han viscut des de xicotets l’imiten, encara que altres han patit tant en la seua infantessa que canvien radicalment.

Després d’aquestes preguntes ens han fet una dinàmica anomenada “BASTA YA DE MITOS” i tractava de que elles ens plantejaven una sèrie de frases falses i nosaltres teníem que respondre perquè pensàvem que eren falses.
Les frases eren aquestes:

1. Un home no maltracta perquè sí a la seua dona, ella també haurà fet alguna cosa per a provocar-ho: Òbviament, tot el món ha pensat que açò era fals i molts hem pensat que l’home, moltes de les vegades,  fa creure a la dona que tota la culpa és d’ella i que si li la maltracta és perquè realment s’ho mereix.
2. Si es tenen fills/es hi ha que aguantar els maltractes pel bé d’aquests: Açò és totalment fals i és, justetament, el que no es deuria de fer, si no que les dones maltractades deurien ser valentes i decidir separar-se pel bé dels seus fills, ja que aquests sofreixen i no tenen una infància normal com els altres xiquets.
3. Les persones que agredeixen a les seues parelles són violentes per naturalesa: No te perquè, de vegades, són violents perquè ho han viscut des de xicotets en les seues cases i han imitat el que ells veien i, altres vegades, simplement volen sentir-se superiors a algú, per tant, es claven altres persones més dèbils i amb una baixa autoestima.També s’ha dit que l’origen pot estar en la desigualtat, ja que des de fa molt de temps, l’home ha sigut sempre el més fort, ja que anava a caçar i era el que portava el menjar en casa, mentre que la dona es quedava a casa cuidant als fills.
4. El que ocorre dins d’una parella és d’assumpte privat, ningú té dret a clavar-se:
   És lògic que si els familiars i amics de la dona maltractada saben el que està passant no podran callar-se i es ficaran amb els assumptes d’eixa parella, tan sols pel bé de la dona.

Seguidament ens han fet altra sèrie de preguntes com:

1. Que afecte més a la dona,  la violència física o psicològica? El nostre grup ha pensat que la  violència psicològica, ja que les moradures o danys que el maltractador haja pogut fer-li a la dona com moradures, ferides, etc... es poden anar amb el temps, però els danys psicològics són molt més difícils d’oblidar i es necessita una gran ajuda per a fer-ho.
2. Creieu que és maltracte considerar a la parella como alguna cosa teua? Depèn de quina manera s’interprete. El dir “el meu novio” no significa maltracte, però ser una persona possessiva i controladora si. També influeixen molt els cels, que poden provocar molts problemes en les parelles.
3. Per què la majoria de violència de gènere s’exerceix sobre la dona i no sobre l’home? Perquè, actualment, vivim en una societat patriarcal en la que l’home es creu que té el poder i que mana sobre la dona, ja que pensa que la dona és més dèbil i fràgil i, sincerament, molts d’aquests homes, i també dones molt maxistes, estan molt equivocats.
4. Creus que l’educació del subjecte influeix en que sigues un maltractador?
   La gran majoria ha pensat que si, ja que molts dels maltractadors han viscut la violència de gènere en sa casa i han imitat als seus pares.  

Per a finalitzar la classe de hui, l’última en exposar ha sigut Ainara amb la proposta pedagògica d’un taller de prevenció y conscienciació sobre la violència escolar mitjançant la tècnica teatral, basada en el joc dramàtic i el teatre de l’oprimit.

Ainara ens ha explicat que el Teatre de l’Oprimit va ser creat per un dramaturg i escriptor brasileny (Augusto Boal) i és un conjunt de tècniques i ferramentes per a transformar la societat i trobar solucions. Aquest es basa en un dramaturg alemany expressionista del segle XX (Bertolt Brecht), que va crear el teatre èpic,una reacció contra la forma popular del drama.

Augusto Boal

Bertolt Brecht

La tècnica d’aquest teatre és plantejar “espect-actor”, és a dir, el que s’intenta és que l’espectador també forme part de l’obra, com si fora un actor. Els actors actuen en una escena on es reprodueix un conflicte i els espectadors col·laboren amb els actors parant l’actuació per a donar ells una solució. La solució es dona actuant també.

Després d’açò, ens ha posat aquest vídeo:

I després del vídeo ens ha formulat una sèrie de preguntes:

• Creieu que és important que l’art estiga present en el sistema educatiu? De quina forma? Tots els alumnes he opinat que sí.
• Penseu que és efectiu dur a terme aquest projecte en centres formals?
• I, finalment, teniu alguna proposta de millora?

Per a acabar amb aquesta exposició Carles ens ha llançat altra pregunta: Que aporta el teatre de diferent? La resposta és que aporta que la gent es pose en el lloc del 'oprimit i de l'opressor, i que en la pròpia vivència es busquen solucions a eixe conflicte. A més, també aporta la vivència física i corporal, on hi ha molt d’aprenentatge.

“La tecnologia, com part de la cultura, deu estar necessàriament en l’escola”.

Andrea Hinarejos Alcoy