PEDAGOGS

ENS DESPEDIM

Dijous, 19 de desembre 2013

Avui han exposat els dos últims grups. Tant un grup com l’altre, han exposat temes molt interessants. El primer tema, tractava sobre l’autoaprenentatge proposat per Sugata Mitra, un educador nascut a l’Índia que ha rebut nombrosos premis i que actualment treballa a la Universitat de Newcastle.

Seguint aquest model hem vist el vídeo de Paloma Loyola, una alumna mexicana que és excel·lent en matemàtiques i ha guanyat diversos premis. No obstant això, viu a una zona pobra de Mèxic, sense recursos, en cases construïdes sobre el fem, encara que no sols ella destaca en matemàtiques, sinó que els seus companys també tenen un nivell molt alt, açò és, en part, èxit del professor, que segons diu, tracta l’aprenentatge com un joc.

A Paloma li han promès beques i ajudes per a poder estudiar, no obstant, tot s’ha quedat en paraules, ja que, no li ha arribat ninguna beca.

D’altra banda, hem analitzat les coses positives i negatives de l’autoaprenentatge, i hem tret les següents conclusions:

- Positives:

L’autoaprenentatge en sí és positiu.
Fomenta la curiositat i els dubtes es resolen.
Pot estudiar cadascú a la seua manera.
Més autonomia.

- Negatives:

Falta una guia.
No ni ha interacció.
Problemes en el futur de cara a estudis superiors.
L’educador perd valor.

En conclusió, l’autoaprenentatge té coses positives i negatives, encara que, per a mi el més important és la interacció social a l’escola, per tant, jo sóc dels que esta a favor de l’escolaritat, no obstant això, tampoc sóc de prohibir, estem en un món lliure (en teoria) així, que cadascú faça en l’educació dels fills el que crega convenient.

L’altre grup, ha parlat també sobre un tema prou interessant, la discriminació de la dona en el treball, sexisme i hembrisme.

Primerament, diguem que la discriminació de la dona en alguns llocs és un fet. Segons les estadístiques tenen un sou més baix (16%), i el 10% en els alts càrrecs. A més, parlem-ne de l’abús sexual que reben, les estadístiques són clares, el 99% de les dones en front a l’1% dels homes. A més, en molts llocs, i puc parlar de manera personal, a les dones per la roba que porten, els exigeixen ensenyar “carn”, també cal dir que algunes ho fan encantades.

D’altra banda, hi ha una discriminació perquè en alguns treballs, com per exemple, cambrer/a volen un estereotip de dona (90-60-90 o bé molt atractiva), i d’home (alt, guapo i fornit) . Aquests estereotips, també es veuen als anuncis, per exemple, als de moda o colònia és on més ho podem apreciar.

Hem parlat també sobre la diferència entre hembrisme i feminisme, el feminisme vol la igualtat entre homes i dones, mentre que l’hembrisme vol la supremacia de les dones. A més, també al currículum ocult, el tema de la dona el tracta amb molt de masclisme en determinats llibres de text. Pel que fa l’androcentrisme, en el llenguatge encara s’utilitza massa el masculí genèric, però, cal destacar, que els professors no ho fan conscientment.

Per últim, hem tractat el tema de la desigualtat de la dona en la història i com han tractat les lleis educatives aquest tema, per exemple: la victòria de Franco va suposar la separació de sexes a les escoles i la supremacia de la religió per damunt de tot. No es va solucionar aquesta desigualtat fins la Llei General d’Educació (1970), que es va anul·lar aquesta separació, i finalment, la LOGSE promou la igualtat d’oportunitats entre els dos sexes.

Ja per concloure la classe i l’assignatura, hem fet una avaluació un tant creativa del mestre. Hem escrit en un paper una cosa positiva de l’assignatura i una negativa, havíem de deixar-lo en una taula i posteriorment pegar la volta a la classe, on agafaves el paper d’un company i afegies alguna cosa. Després, tornàvem a fer la volta a la classe i agafàvem un altre paper, i amb eixe paper devíem de fer una cançó, poema o un rap. Ha sigut molt graciós, algun valent s’ha atrevit a eixir a fer-ho en públic.

Finalment, hem acabat la classe parlant del examen i desitjant bon nadal a tots.

Gràcies per aquests 3 mesos,
Cristian Sampedro Herb.

INNOVAR

Dimecres 18 de Novembre

Hui a classe, hem parlat de la innovació i la relació amb les TIC.

Actualment, quan parlem d’innovació, normalment ens referim a les noves tecnologies, i aquestes no sempre suposen innovació, sinó que ho faran si sabem utilitzar-les d’una manera determinada.
Hem parlat també de que hi ha una nova societat, anomenada la societat del coneixement o de la informació, de que hi ha un nou alumnat que està acostumat a utilitzar les tecnologies i que hi ha formes noves i no tan noves d’entendre com s’aprèn a utilitzar-les.

Hui en dia, tenim molta informació, però, moltes vegades, aquesta està desorganitzada, cosa que abans no passava. Fa uns anys, la informació es trobava als llibres i a les enciclopèdies i la gent buscava la informació ahí, encara que ningú mai va dir que el que posara en eixes enciclopèdies fora cert, ja que el coneixement no és únic, però si és cert que, com a mínim, tenia un cert contrast, no com hui en dia.
Hui, es pot dir que és brutal la quantitat d’informació que es produeix i que recibim gràcies a l’Internet, però el problema és que nosaltres ens creiem que tot el que hi ha en la xarxa és correcte i, moltes de les vegades (no sempre), es poden trobar coses totalment contradictòries. Amb açò, es pot dir que nosaltres no sabem quina informació és la que tenim que triar, si la correcta o la incorrecta i, saber si una informació és o no és vàlida és una cosa fonamental, ja que d’aquesta manera no construïm cap coneixement.

Hem comparat també el tipus de coneixement d’abans i d’ara i se’ns ha dit que, per una banda, abans el tipus de coneixement partia d’una cultura sòlida, amb certeses i organitzada i amb institucions clares productores i distribuïdores de coneixement, i, en comparació de l’altra, que hui en dia tenim una cultura que ja no s’anomena sòlida, sinó líquida i que té menys certeses i pocs productors d’informació i coneixements. Ara es qüestiona hasta la pròpia Universitat com a productora de coneixement, cosa que abans dita Universitat tenia un cert prestigi com a productora del saber.

A més d’açò, hem vist les diferències de l’alumnat del present i del futur. Aquestes diferències són que, a dia de hui, els alumnes tenen nadius digitals, és a dir, que han conviscut des que van nàixer amb les tecnologies (mòbil i informàtica) i ara els pareix impossible treballar sense ordinador i Internet, però no tan sols els passa al joves, sinó també als adults que s’han acostumat a viure amb les TIC. Hi ha que destacar que, actualment, hi ha molt poca utilització per a construir coneixement i que l’única cosa que es fa és buscar informació en la xarxa sense construir cap coneixement, sense treballar col·laborativament. Per a l’única cosa que ho utilitzem és, sobre tot, per a comunicar-nos.

Xiquet molt xicotet amb un ordinador

Després d'açò, s'hem fet la pregunta: COM APRENEM?

Cada vegada aprenem més, i ho fem mitjançant altres persones, ja siguen adults o persones igual que nosaltres. Ací podem contrastar amb Le Petit Sauvage, ja que, aquest no aprèn perquè al seu entorn, que era el bosc, no hi havia cap adult ni cap company que fera que aquest poguera aprendre. De manera que, en l’aprenentatge són molt importants els factors de mediació social, cosa que es coneix com el constructivisme social de Vygotsky.
Açò fa que hi haja un nou paper del professorat, el qual deixa de saber-ho tot i passa, ara, a ser un guia que fa reflexionar i que fa que els alumnes es fasen preguntes sobre la realitat, encara que açò no ho fan tots els mestres.

Aprenem mitjançant altres persones

Constructivisme social de Vygotsky

No estrictament la utilització de les noves tecnologies suposa innovació. Per a nosaltres les que suposen innovació són les ferramentes que produeixen col·laboració, com ara poden ser:

Blogs

Wikis, que són pàgines web col·laboratives i que utilitzen un llenguatge com la Wikipèdia, on es pot modificar i completar la informació.

Documents compartits, com ara el PiratePad, on hui Carles ens ha fet entrar i comentar alguna tonteria per a comprovar-ho.

Xarxes socials com Twitter, Facebook... Encara que aquestes són més complicades per als xiquets menuts, però no per als adolescents, els quals ja han treballat amb el Facebook. Aquests treballs eren molt interessants, ja que eren ells els que creaven els perfils dels autors de literatura i tenien que anar completant-lo amb poesies, escrits, etc...

Altra de les tecnologies que suposen innovació, també és el Moodle, que tracta d’un aula virtual que crea el professor per a que els alumnes puguen pujar informació i activitats.

Altra tecnologia que pot suposar innovació era una plataforma col·laborativa, possiblement la més gran del món, que va ser elaborada per un pedagog australià. Aquesta es basa en pujar informació i activitat, establir foros, xats, etc...

Finalment, altra tecnologia és molt paregut a un Facebook, però que el perfil de l’alumnat i de les famílies és creat pel professors i mitjançant aquest es poden fer qüestionaris, activitats, etc...

Seguidament, hem comentat que per a que les TIC provoquen innovació, cal tenir en compte les seqüències didàctiques i hem passat a parlar què, actualment, als alumnes els fan gastar-se 300€ en llibres en compte de fer-los comprar un ordinador, que els permet ajudar a ser capaços de triar els coneixements vàlids. D’aquesta manera, mitjançant els ordinadors, no caldria comprar llibres de text i, a més, suposaria una nova manera d’aprendre, ja que, si als alumnes els apetira buscar qualsevol informació complementària, podrien fer-ho en el moment i compartir-ho amb la resta dels companys, cosa que és molt enriquidora perquè tots junts podrien aprendre moltes coses de manera més amena i divertida.

Les TIC són més amenes i divertides

Els llibres de text són avorrits

Açò no vol dir que no es deu buscar informació en llibres de text, sinó que si fem que els alumnes es compren llibres de text la metodologia no serà gens col·laborativa, gens innovadora i gens divertida, ja que els libres de text que s’utilitzen per a impartir les classes no serveixen per a consultar informació, sinó per a contestar unes preguntes tancades que tenen relació amb un text.

Com a conclusió, hem detectat que el problema principal del país és que la majoria del professorat està molt lluny de les TIC, que els fa por utilitzar-les, i tenen actituds clàssiques davant qualsevol innovació.
En definitiva, que hi ha que conscienciar al professorat de que deuen saber utilitzar les TIC per a una millora en les metodologies i el coneixement.

No més acabar amb la conclusió han començat a exposar alguns dels grups que faltaven.

El primer grup ha fet un treball sobre l’educació amb les persones de Síndrome de Down.
Per a parlar d’aquest tema el que han fet ha sigut contactar amb una associació de València anomenada Asindown

Té com a objectiu facilitar el desenvolupament integral i afavorir la plena inserció sociolaboral d’aquestes persones com a membres actius de la societat i,
Té com a missió millorar la seua qualitat de vida i fomentar la seua inclusió.
La visió d’aquesta és ser referent de suport, oferir serveis de qualitat, ser interlocutor davant de la societat donant a conèixer els seues trets entre altres, etc.
Alguns dels valors i principis són, l’implicacio i compromís en la integració social dels seus clients, professionalitat i eficàcia en les seues intervencions, etc.
La metodologia que utilitzen és, per exemple, que si falta perdre una classe de llengua per a solucionar els problemes emocionals ho farien, ja que és un pas necessari per al dia a dia.

Seguidament, ens han posat un vídeo que tenia relació amb l’educació d’aquestes persones i ens han llançat un debat sobre si és millor portar a un xiquet amb síndrome de down a una escola especial o a una escola normal.
En aquest debat hi ha hagut diferents opinions. Alguns opinaven que no és necessari que els xiquets amb Síndrome de Down tinguen que recibir una educació especial o una educació diferent als demés, ja que aquests si estan compartint coses amb les altres persones aprenen més cada dia, i les altres persones també poden aprendre molt. En canvi, altres pensaven que si que deurien tindre una educació diferent, perquè alomillor els professors no estaven del tot preparats per a tractar amb aquestes persones.
Jo pense que aquests no necessiten cap educació especial, tan sols hi ha que tindre algo més de paciència, però, sincerament, crec que hi ha que tractar-los com si foren un xiquet més i hi ha que deixar que es relacionen i compartixquen experiències i emocions amb els seus companys de classe.

Dos xiquets compartint a classe. Un amb Síndrome de Down

Després, Bárbara, Nerea, Bea i Inma han exposat el seu treball amb el tema de l’educació contra la violència de gènere.

Imatge que mostra la violència de gènere

El primer que han fet ha sigut posar-nos un vídeo que tractava sobre el tema que anaven a exposar i després ens han fet fer grups de 5 o 6 persones per a contestar unes preguntes i comentar-les després tots junts.

Les preguntes eren aquestes:

Creieu que la mare es desquita amb els seus fills?El nostre grup pensava que no, que, la gran majoria de vegades, les mares que són maltractades el que intenten és protegir els seus fill davant el seu pare per a que no caiguen en mans d’aquests.
Creieu que els adolescents ho paguen amb els germans xicotets? En cas de qe no tingen germans xicotets, amb qui creus que ho paguen? El nostre grup ha pensat que no sempre és així, sinó que els adolescents prefereixen pagar-ho o parlar aquestes coses amb la seua parella (si la tenen) o, sobre tot, amb els seus amics. Poques vegades ho paguen amb els seus germans menuts.

Com creieu que és la relació entre el pare i els fills? Nosaltres hem pensat que des de xicotets ells veuen el que fa sos pares i saben que està malament, per tant, els tenen por i no es comuniquen quasi amb ells. però com ho han viscut des de xicotets l’imiten, encara que altres han patit tant en la seua infantessa que canvien radicalment.

Després d’aquestes preguntes ens han fet una dinàmica anomenada “BASTA YA DE MITOS” i tractava de que elles ens plantejaven una sèrie de frases falses i nosaltres teníem que respondre perquè pensàvem que eren falses.
Les frases eren aquestes:

Un home no maltracta perquè sí a la seua dona, ella també haurà fet alguna cosa per a provocar-ho: Òbviament, tot el món ha pensat que açò era fals i molts hem pensat que l’home, moltes de les vegades, fa creure a la dona que tota la culpa és d’ella i que si li la maltracta és perquè realment s’ho mereix.
Si es tenen fills/es hi ha que aguantar els maltractes pel bé d’aquests: Açò és totalment fals i és, justetament, el que no es deuria de fer, si no que les dones maltractades deurien ser valentes i decidir separar-se pel bé dels seus fills, ja que aquests sofreixen i no tenen una infància normal com els altres xiquets.
Les persones que agredeixen a les seues parelles són violentes per naturalesa: No te perquè, de vegades, són violents perquè ho han viscut des de xicotets en les seues cases i han imitat el que ells veien i, altres vegades, simplement volen sentir-se superiors a algú, per tant, es claven altres persones més dèbils i amb una baixa autoestima.També s’ha dit que l’origen pot estar en la desigualtat, ja que des de fa molt de temps, l’home ha sigut sempre el més fort, ja que anava a caçar i era el que portava el menjar en casa, mentre que la dona es quedava a casa cuidant als fills.
El que ocorre dins d’una parella és d’assumpte privat, ningú té dret a clavar-se:
És lògic que si els familiars i amics de la dona maltractada saben el que està passant no podran callar-se i es ficaran amb els assumptes d’eixa parella, tan sols pel bé de la dona.

Seguidament ens han fet altra sèrie de preguntes com:

Que afecte més a la dona, la violència física o psicològica? El nostre grup ha pensat que la violència psicològica, ja que les moradures o danys que el maltractador haja pogut fer-li a la dona com moradures, ferides, etc... es poden anar amb el temps, però els danys psicològics són molt més difícils d’oblidar i es necessita una gran ajuda per a fer-ho.
Creieu que és maltracte considerar a la parella como alguna cosa teua? Depèn de quina manera s’interprete. El dir “el meu novio” no significa maltracte, però ser una persona possessiva i controladora si. També influeixen molt els cels, que poden provocar molts problemes en les parelles.
Per què la majoria de violència de gènere s’exerceix sobre la dona i no sobre l’home? Perquè, actualment, vivim en una societat patriarcal en la que l’home es creu que té el poder i que mana sobre la dona, ja que pensa que la dona és més dèbil i fràgil i, sincerament, molts d’aquests homes, i també dones molt maxistes, estan molt equivocats.
Creus que l’educació del subjecte influeix en que sigues un maltractador?
La gran majoria ha pensat que si, ja que molts dels maltractadors han viscut la violència de gènere en sa casa i han imitat als seus pares.

Per a finalitzar la classe de hui, l’última en exposar ha sigut Ainara amb la proposta pedagògica d’un taller de prevenció y conscienciació sobre la violència escolar mitjançant la tècnica teatral, basada en el joc dramàtic i el teatre de l’oprimit.

Ainara ens ha explicat que el Teatre de l’Oprimit va ser creat per un dramaturg i escriptor brasileny (Augusto Boal) i és un conjunt de tècniques i ferramentes per a transformar la societat i trobar solucions. Aquest es basa en un dramaturg alemany expressionista del segle XX (Bertolt Brecht), que va crear el teatre èpic,una reacció contra la forma popular del drama.

Augusto Boal

Bertolt Brecht

La tècnica d’aquest teatre és plantejar “espect-actor”, és a dir, el que s’intenta és que l’espectador també forme part de l’obra, com si fora un actor. Els actors actuen en una escena on es reprodueix un conflicte i els espectadors col·laboren amb els actors parant l’actuació per a donar ells una solució. La solució es dona actuant també.

Després d’açò, ens ha posat aquest vídeo:

I després del vídeo ens ha formulat una sèrie de preguntes:

Creieu que és important que l’art estiga present en el sistema educatiu? De quina forma? Tots els alumnes he opinat que sí.
Penseu que és efectiu dur a terme aquest projecte en centres formals?
I, finalment, teniu alguna proposta de millora?

Per a acabar amb aquesta exposició Carles ens ha llançat altra pregunta: Que aporta el teatre de diferent? La resposta és que aporta que la gent es pose en el lloc del 'oprimit i de l'opressor, i que en la pròpia vivència es busquen solucions a eixe conflicte. A més, també aporta la vivència física i corporal, on hi ha molt d’aprenentatge.

“La tecnologia, com part de la cultura, deu estar necessàriament en l’escola”.

Andrea Hinarejos Alcoy

LES COMUNITATS D'APRENENTATGE

Dijous 10 de decembre

Avui, a classe, hem tractat el tema de les comunitats d’aprenentatge. És un tema molt interessant, ja que l'havíem parlat també en altres assignatures del grau.
Una possible definició de comunitats d’aprenentatge és que són un projecte de transformació de centres educatius dirigits a la superació del fracàs escolar i l’eliminació de conflictes. Aposta per l’aprenentatge dialògic mitjançant la interacció dels alumnes i l’èxit està en la participació conjunta de les famílies, associacions del barri i el voluntariat.

Ací, veiem als pares interaccionant amb els alumnes

Hem començat la classe amb el visionat d’un vídeo, el qual tractava d’una xiqueta que la seua escola funcionava d’aquesta manera.

La xiqueta contava que a aquesta escola li donanven molta importància a la interacció i al companyerisme, per exemple, a la classe hi havien xiquets immigrants, i els companys de classe els ajudaven a la comprensió de la nostra llengua.

A més, la realització de debats i tertúlies a classe fan que aquests alumnes immigrants vulguen participar, cosa que fa que aquests aprenguen de manera interactiva i dinàmica.També, en aquesta escola els alumnes llegeixen i debateixen sobre clàssics de la Literatura Universal com el Quixot o Ulises, també comparen els personatges, per exemple, l’astúcia d’Ulises i la valentia del Quixot.

El Quixot

Ulises

Gràcies a aquestes tertúlies els xiquets aprenen valors com l’amistat, la valentia etc.. referent als llibres. A més, de vegades, les mares acudeixen a les tertúlies, i segons conten es queden bocabadades amb les coses que els seus fills diuen.

Altre exemple de comunitats d’aprenentatge és quan els pares participen activament en les tasques de l’escola, per exemple, la xiqueta contava que s’havien de pintar els lavabos de l’escola, i tots els pares els pintaren conjuntament amb els alumnes i els professors.

Aquesta idea no sols és pròpia d’Espanya, sinó que, a països com Estats Units s’ha introduït el Programa de Desenvolupament Personal. Però, tornant a Espanya, els pioners en establir aquesta tècnica foren Euskadi i Catalunya, i actualment a la Comunitat Valenciana, L’IES Jordi de Sant Jordi a València i un centre de Cataroja ja incorporen aquesta tècnica.

IES Jordi deSant Jordi, València.

Aquesta tècnica té una quantitat d'aspectes positius:

El treball cooperatiu i interactiu que es fomenta molt.
Rebutja les classes magistrals, cosa que fa que es fomente l’atenció dels alumnes i el seu aprenentatge.
Dona suport a la integració social dels immigrants. Els immigrants volen participar en la comunitat i aprendre interactivament. Ací, participa la comunitat educativa, és a dir, pares i mares, professors, alumnes, persones amb discapacitat, persones majors, o bé, qualsevol veí de la població.

Finalment, hem acabat la sessió amb el visionat d’un vídeo sobre Freinet que tractava del moviment de renovació pedagògica en el quan han eixit alumnes i professors de magisteri, pedagogia i educació social.

La conclusió final ha sigut que hi ha que lluitar per una escola pública i de qualitat.

“L’escola és un tresor per als honrats”

Cristian Sampedro i Andrea Hinarejos Alcoy.

L'ESCOLA

Dimecres, 11 de desembre de 2013.

Avui hem començat la classe comentant, per grups, els texts del dia anterior. Podem resumir breument cadascun d’ells de la següent manera:

LA NATURALITAT DE LES DIFERÈNCIES

Al principi tots tenim la naturalesa humana i el dret d'humanitat, però som diferents. Gràcies a aquesta diversitat que es troba, tenim canvis cadascú. A més, estem determinats pels estereotips que tenim sobre la resta. Existeix heterogeneïtat social. L'educació té ideals i exerceix funcions, pretén una socialització mesclada i l'escola deuria aguantar aquesta diversitat a les aules i recolzar la diferenciació sense que supose una desigualtat.

Així que, a l'escola tots som diferents i el seu paper és estimular eixa diversitat.

LA DIVERSITAT ES CONVERTEIX EN PROBLEMA. EL GUST PER LA NORMA I EL NIVELL

Ajunten als xiquets per edats sense pensar que cadascun pot necessitar més temps per estudiar, o altre tipus de coses. Tampoc pensen que alguna cosa puga ser més fàcil per a una persona que per a altra. El sistema educatiu no permet la desviació fora del normal de molts alumnes perquè provoca cert rebuig. Moltes escoles fan activitats tancades que donen lloc a l’èxit o al fracàs, ja que les activitats obertes no donen lloc a cap de les dues coses, de manera que, així no s’integra la diversitat de la manera més adequada.

GRADUAR L'ESCOLARITAT OBLIGATÒRIA FACILITA EL PROGRÉS ORDENAT, PERÒ REGULA UN RITME PER ALS ESTUDIANTS QUE SÓN DESIGUALS

Es separen els alumnes per edat i no pel que saben o poden arribar a saber. Abans es feia tot conjuntament, mesclant gent de totes les edats, i no importava, en canvi, ara s'han separat per edats, cosa que a algunes persones no els afavoreix, perquè hi ha persones de 15 anys què poden saber el mateix que altres de 27. El text també parla de la homogeneïtat i del sistema taylorista, és a dir, que tracten a tots els alumnes com si foren màquines fent els exercicis, i qui no els fa bé suspenia i ja està.

FORMES D'ABORDAR LA COMPLEXITAT

Fan com una espècie de jerarquia en la diversitat, que exclou a un i afavoreix a altre. L'escola obligatòria diversifica però també fa la igualtat i introdueix fórmules de compensació. El currículum és comú per tothom però tampoc estrictament. També es té que tindre en compte la singularitat individual, però sense passar-se, perquè no pots fixar-te tota l'estona en cada xiquet. Una frase significativa del text i què els companys han destacar és: “querer enseñar a todos a la vez pretendiendo que todos aprendan lo mismo en un mismo tiempo es algo que produce el fracaso”, ja que no tots podem pensar el mateix, ni al mateix ritme, ni fer tots el mateix. Per últim parla del llibre de text, el qual deu ser un recurs, un suport, no té que ser una cosa que es s'haja de seguir de forma estipulada.

L'ESCOLA PÚBLICA I COMPRENSIVA COM A RESPOSTA A LES DESIGUALTATS I A LAS DIFERÈNCIES

El text demanda una educació igualitària per a tots, també parla del currículum, perquè si no es fa tot igual per a tots no s'està duguent a terme una educació igualitària. Els col·legis privats també provoquen desigualtat, així que, el que proposa és col·legis públics per tothom.
Per a que un currículum (continguts i activitats) siga integrador ha d'estar plantejat en base a activitats obertes, es a dir, aquelles que poden ser respostes per l’alumnat en diferents tipus de resposta i que totes poden ser exitoses, es a dir, totes són vàlides, com ara és, escriure un resum d’un text, cadascú pot fer-ho o millor o pitjor, però tots serveixen, ja que, un pot ser capaç només d’escriure 3 línies i altre 2 pàgines, però si el de 3 línies l’anterior dia n'escrivia 2, és un èxit per a ell, igual que el de 2 pàgines si abans nomes n’escrivia 1. En canvi, les activitats tancades només provoquen èxit o fracàs, així que no atenen la diversitat.

Després de veure els texts, hem passat a parlar de les pràctiques innovadores, encara que per a parlar d'elles en l’aula cal partir del currículum. De manera que, el disseny agrupa una acumulació de decisions que donen forma al currículum i a l’acció mateixa; és el pont entre la intenció i l’acció, entre la teoria i la pràctica. I a més, dissenya el polític que prescriu el currículum, el fabricant de llibres de text, el centre que realitza un pla i el professorat que dona forma a la pràctica. A continuació hem tornat a parlar del currículum i dels factors que dificulten un model classe de disseny, com ara són:

Nivell de concreció, és a dir, 1r, 2n, 3r.
Què entenem per currículum: continguts, experiències…
Quins agents intervenen?
Organització del currículum dins del sistema escolar.
Configuració de la professionalitat docent.

A més, en el sistema educatiu espanyol existeixen quatre instàncies què decideixen sobre el currículum i, per tant, intervenen en el seu disseny:

Administració educativa de l’Estat, es a dir, l’Estat ha establert la llei Wert i es qui s'encarrega d'aquestes coses.
Administració educativa autonòmica, què té capacitat d’adaptar una part del currículum
El centre educatiu, què tenen l'obligació d'elaborar el projecte educatiu de centre, així que, tots els centres han de tenir-ne un.
El professorat, el qual ha de fer una programació per a cada curs que és el que s’anomena el Pla General Anual, què s’ha d’enviar a l’inspector.

En quant al currículum oficial, té distints nivells de concreció:

Primer nivell de concreció:

Real decreto de 7 de diciembre, por el q se establecen las enseñanzas minimas a la educación primaria.

Decreto de 20 de juliol de consell pel qual s’estableix el currículum de l’educació primària a la Comunitat Valenciana.

2. Segon nivell de concreció:

Projecte educatiu de centre, és a dir, el centre te la obligació d’agafar el currículum i adaptar-lo a la realitat del centre.

3. Tercer nivell de concreció:

Programació d’aula, què estaria dins de la Programació General Anual, ja que, l’agrupa, i és un document q tots els centres tenen l’obligació de tindre, bé siguen públics o privats.

Quan els mestres i les mestres dissenyen la seua pràctica, és a dir com a docent tu dissenyes la teua pràctica, es mouen en un marc de possibilitats amb certs límits.

Les directrius curriculars dels nivells superiors de concreció.
La dependència que realment existisca respecte als materials curriculars i els llibres de text, és a dir, en la mesura que jo defense un llibre de text.
La seua pròpia formació i capacitat per seleccionar, organitzar i adaptar els continguts és una cosa que també condiciona. “No sempre saber més vol dir donar millors classes” (Monclús 2013).
El marc organitzatiu del centre. Una de les coses que més condiciona en una activitat és la duració de les pràctiques, ja que en les escoles les classes són de 1h, on normalment les classes són més expositives perquè en classes de 2h és molt difícil que la gent estiga escoltant-te les 2h seguides.
Les condicions laborals (possibilitats materials reals de dedicar-se a eixa funció prèvia), pareix que no influïx però sí, perquè no és el mateix treballar en 13 alumnes que en 30 o 70, és molt diferent.
Avaluació i control extern existent.

Carles Monclús, professor
(el nostre).

Per altra part, els aspectes que ha de tindre el disseny de la planificació han de ser:

Continguts: quins i com organitzar-los.
Activitats d’ensenyament-aprenentatge: espais, temps i materials.
Activitats d’avaluació.

Aquests tres aspectes són els que hem de tenir en compte a l’hora de realitzar un currículum i dels quals no es pot fugir com a docent, òbviament. I l'estructura de les programacions ha de ser la següent:

Ara bé, què és una unitat didàctica?

Podem dir que és un instrument o unitat de treball docent, què permet l’organització, l’articulació i l’ajustament de la tasca educativa. Com que la unitat didàctica és la descripció d’una tasca que encara no esta feta, ha de ser entesa com una descripció de les intencionalitats educatives, és a dir, quan fem una programació, planifiquem que anem a fer, encara que aquesta puga canviar, però sempre s’ha de tenir una previsió del que es va a fer.

Aquest és un possible esquema d'unitat didàctica o de programació:

De manera que, una unitat didàctica és al final una narració què te començament i final, i eixa narració és la seqüència didàctica, i ahí és on es veu si la pràctica docent te alguna innovació o no. La seqüència didàctica tradicional és:

Primer moment: explicació dels continguts del professor o la professora, on es procura que tots ho entenguen, amb l’ajuda ocasional del llibre de text.
Segon moment: es fan activitats de pregunta-resposta sobre el que el professor ha explicat.
Tercer moment: després es fa un examen sobre allò après, bé siga oral o escrit.

Un altra seqüència didàctica, també pot ser a través del PC, per exemple.

Moment 1: programació de les activitats, dels objectius generals, específics i operatius…
Moment 2: aplicar les activitats.
Moment 3: avaluació, és a dir, veure si els alumnes saben tot allò que s'ha ensenyat..

També, un altra podria ser la seqüència didàctica del treball per projectes:

Moment 1: seleccionar el tema i en compte de planificar el treball els professors es fa una planificació entre tots, detectant primer el que es sap sobre el tema.
Moment 2: a partir d’ahí es planteja un pla de treball i de investigació entre tots i totes.
Moment 3: després s’analitza que més es vol saber i s’elabora un mapa conceptual.
Moment 4: aviat s’elabora un pla de treball i es distribueixen les tasques.
Moment 5: s’exposa el treball dels diferents grups de treball.
Moment 6: s’avaluen els resultats.

I, per últim, també, la seqüència didàctica que s’usa a l’infantil és:

Moment 1: activitats de motivació i detecció de idees prèvies.
Moment 2: aportació de materials que ens facen reflexionar sobre els continguts i analitzar-los.
Moment 3: activitats de producció en grup i individuals per anar aprofundint en els continguts i qüestionant les idees prèvies i hipòtesis inicials.
Moment 4: activitats de comunicació, discussió, valoració i síntesi.

Per altra banda, per a planificar un esquema de treball, els punts que s’han de tindre en compte són: quins continguts es van a donar, què es va a fer en classe (metodologia, ací s’ha de tenir en compte si se van a fer grups, etc...), el temps que es va a necessitar i els materials i recursos que es gastaran. Ací tenim un exemple:

Ara anem a parlar de Raths, que és un home que pensa que en igualtat de condicions una activitat és més gratificant (té més valor educatiu) que un altra si:

Permet als xiquets efectuar eleccions informades per a realitzar l’activitat i reflexionr sobre les conseqüències de les seues accions, és a dir, fer reflexionar els xiquets.
Assigna als estudiants papers actius (investigar, exposar, observar, entrevistar…) en lloc de passius (escoltar, omplir fitxes…) en situacions d’aprenentatge, és a dir, tot el que siga tenir un paper actiu.
Exigeix als estudiants que indaguen sobre idees, aplicacions de processos intel·lectuals o problemes quotidians, bé personals o bé socials.
Propicia que els xiquets actuen amb objectes, materials i artefactes reals (tocant, manipulant, examinant…), és a dir, no hi ha res que substituixca un arbre de veritat anant d’excursió a una muntanya, com ara és un vídeo. Sempre és millor anar i veure-ho per tu mateix.
El seu acompliment pot ser realitzat amb èxit per xiquets a diversos nivells d’habilitat.
Exigeix que els estudiants examinen, dins d’un nou context, una idea, una aplicació d’un procés intel·lectual o un problema actual què ha estat prèviament estudiat.
Requereix que els estudiants examinen temes o qüestions que els ciutadans de la nostra societat no analitzem normalment, i que de manera general són ignorats pels principals mitjans de comunicació: sexe, religió, guerra, pau…
Propicia que els estudiants i els docents correguen riscos, no de vida o de mort, però si d'èxit o fracàs, és a dir, llançar un projecte d’investigació sobre qualsevol cosa, o fer un vídeo, és una cosa que pot eixir bé o mal, pot ser un èxit o un fracàs, però sempre serà educatiu.
Exigeix que els estudiants reescriguen, repassen i perfeccionen els seus esforços inicials.
Estimula als estudiants a ocupar-se de l’adaptació i del domini de regles, estandars o disciplines significatives, és a dir, poder utilitzar les matemàtiques, per exemple, per a altres coses, en altres contexts que aquestes puguen ser útils.
Proporciona als estudiants una possibilitat de compartir amb altres la planificació d'un projecte, la seua realització o els resultats d’una activitat.
Si permet l’acolliment dels interessos dels alumnes per a que es comprometen personalment.

Després de veure cadascun d'aquests punts, podem dir que aquest text és de l'any 1971, i forma part d'un llibre molt crític del plantejament tecnològic.

A continuació hem fet la pràctica en la què teníem que explicar una experiència escolar que ens hagués motivat. Encara que no he acertat en el tema que es demanava, el meu breu relat ha sigut el següent:

"Una activitat que em va motivar per a seguir estudiant va ser fa poc, a causa de les enquestes que hem tingut que realitzar per a un treball de Teoria de l’Educació. En una d’elles vam anar a Ninos, una escola infantil de Catarroja. En les preguntes que vam realitzar, em va motivar molt la metodologia que utilitzaven, les instal·lacions, la forma que tenien de fer les cosses... De manera que, com que vull ser mestra d’infantil, em va motivar molt l’estructura d’aquesta escoleta per a, en un futur, poder treballar en una semblant. Així que, aquest és el meu objectiu, i poc a poc, espere poder aconseguir-ho, finalitzant la carrera i acabant treballant del que realment m’agrada."

I aprofitant el moment, m'agradaria dir que si vols, pots.

Després de llegir cadascú la seua experiència, les hem relacionades amb els arguments de Raths, és a dir, en cadascuna d’elles trèiem algun punt que havia mencionat Raths per a veure que una activitat és més gratificant que altra per diferents raons, ja que, la d’una persona pot ser gratificant per la metodologia utilitzada i altra pel simple contacte amb el professor, per exemple.

“No sempre saber més vol dir donar millors classes” (Monclús 2013).

Neus Mateu Alonso.