CREATIVITAT I IMAGINACIÓ

Dimecres, 4 de desembre de 2013.

Avui hem començat la classe acabant el tema quatre sobre coses que no s’expliquen en el currículum, com per exemple, el que a mi més m’ha cridat l’atenció és el cas de l’homosexualitat. Aquest és un tema que podríem denominar-lo com “tabú” per a la societat, en el S.XXI a les escoles d’aquest tema no es parla mai, ni jo ni les meues companyes hem parlat mai a classe sobre aquest tema, cosa que ens pareix que la societat amaga aquesta forma de vida i d’elecció sexual.

A més, la gran pregunta que tots ens fem es si la societat ens vol fer feliços o competents. Com a exemple la LOE focalitza en el saber fer i no s’implica gens en els processos d’interaccions socials i les relacions grupals, per adquirir coneixements i destreses.

D’altra banda, les nostres companyes han exposat sobre el tema de la creativitat. Ens han mostrat un vídeo del pedagog i psicòleg anglès Ken Robinson, que crítica que a les escoles la creativitat se rellentis l’avanç o simplement els educadors no deixen als educands expressar-se de forma creativa. Les companyes ens han llançat qüestions per tal de debatre.

Reflexa la imaginació.

Segons Ken Robinson, la creativitat i la imaginació són uns valors que l’escola i els educadors haurien de deixar que els xiquets s’expressaren, de vegades, un xiquet pot expressar més en un dibuix que en paraules, ja que la ment té el poder de portar coses que no estan presents. La pregunta és si l’escola fomenta la creativitat o no. Dins l’aula hi ha hagut consens la gran majoria pensem que l’escola fomenta poc o gens la creativitat. L’única excepció per a nosaltres que tenim companyes que han fet el batxillerat artístic, és que sols en aquest tipus de estudis es fomenta la creativitat. Ara bé, a la universitat les coses són distintes, jo pense que als estudis superiors si que es fomenta, però jo parle del meu grau que es pedagogia, igual en altres graus, la creativitat no es fomenta, no obstant això, jo estic molt content de que al meu grau aquest valor es fomente i no tan sols es fomenta sinó que, es un requisit fonamental, per a ser un bon pedagog has de tenir imaginació i creativitat.

Reflexa la creativitat.

Un altre debat, és si la creativitat és un do des de el naixement o bé s’adquireix a l’escola. Jo pense que la creativitat, cadascú naix amb ella, no obstant això, aquest valor es pot explotar més o menys be. Un xiquet que té molta creativitat i molta imaginació, sinó explota aquest do, ell mateixa va desapareguent. En la meua opinió, es poden fer moltes coses per explotar la creativitat, sense associar la creativitat únicament al dibuix. Esta la creativitat literària, més d’un mestre he vist quedar-se sorprès amb un poema, conte o còmic d’un alumne. La teatral, A la meua escola el teatre era una activitat extraescolar, és una activitat que apart de afavorir molt la creativitat també serveix per a perdre la por a parlar en públic i9 afavoreix les relacions socials. La creativitat audiovisual, molt important en el nostre temps, es pot explotar de moltes formes, per exemple, curts o videoclips, o bé, la creació de jocs virtuals com per exemple la borsa o com és aquest cas, un blog.

Estic totalment d’acord amb Ken Robinson, la creativitat d’alguna manera es talla per als xiquets, l’escola i la societat haurien de reflexionar sobre aquest tema, a més de oferir més oportunitats a la gent que vol ser artista, hi ha artistes que tenen sort i altres que tenen més talent no exploten. El desig de ser artista es quasi més un somni que una realitat, la societat deuria de apropar aquest somni a la gent que el té i el primer pas és fomentar des de ben menuts als xiquets la creativitat.

“imagination is more important than knowledge. Knowledge is limited, imagination encercles the world.” (Albert Einstein)

“La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement està limitat, al la imaginació li pots pegar la volta al món.”

Albert Einstein.

Cristian Sampedro.

LLIGAMS

Dijous, 28 de Novembre.

Avui les nostres companyes en la seua exposició ens han parlat de l’educació emocional, i concretament ho fan fet amb el visionat del vídeo del pedagog japonès, Toshiro Kanamori, què a Japó és un ídol de l’educació, ell mateix es confessa com un enamorat de la seua professió.

El vídeo tracta sobre una experiència seua a la seua escola, en la què ell ha sigut tutor d’un curs de 3º de primària, doncs quan els alumnes finalitzaren 3º, Toshiro va decidir que ell mateixa tornaria a ser tutor a 4º. Els infants estaven plens d’alegría al saber que Toshiro torna a ser el seu tutor.

El mestre es caracteritza per una finalitat, llevat de la educativa, la emocional. Per a Toshiro els valors com l'empatia o la felicitat són primordials, la vida té un gran valor i és això el què vol transmetre als seus alumnes. El primer dia, els fa un exercici sobre l’empatía, els alumnes han de llegir cartes on han expressat els seus sentiments, de manera que, s’observa com la classe està ben atenta a tot allò que els companys diuen, per exemple una xiqueta conta com fou l’experiència de la mort de son pare o un altra conta que a l’escola estava marginada, perquè li deien que deia pudor, i es passava el dia plorant. La finalitat d’aquest exercici era l’empatía, i bé, ho aconseguia, ja que, tot els alumnes estaven ben atents als seus companys, fins i tot alguns s’emocionaven.

Per a Toshiro, l’exercici d’escriure redaccions és molt útil i fa als seus alumnes escriure’n a sovint, donat que, és una bona forma per a que expressen els seus sentiments. A més, tots aquells que trauen menys nota, escriuen cartes per a que estiguen més motivats.

Com a curiositat, els alumnes mentre dinen, que també ho fan amb Toshiro, reflexionen sobre tot, i a més, tan bona és la metodologia de Toshiro que altres mestres acudeixen a les seues classes tan sols per observar-lo i aprendre d'ell. A Japó, és tot un referent.

A mi personalment m’ha cridat l’atenció una part del vídeo, Toshiro castiga a un alumne perquè estava comportant-se malament, i no sols en un moment puntual sinó des de el començament del curs, i el castiga sense poder participar en la l’activitat de construir una barqueta, i l’infant, com és normal, plora, però el que realment impacta és que tots els companys li donen suport, s’enfronten a Toshiro dient-li que no és just el tracte que rep, ni el càstig. El company plora i diu que si el castigat es queda a classe ell també ho farà. És una escena un poc dramàtica, però,  no obstant això, Toshiro a aconseguit el que volia, empatía, la majoria s’ha ficat en el lloc del castigat, i al final el càstig ha quedat perdonat.

Per altra banda, veiem dos accions també impressionants com és que una alumna se’n va a viure a Tòkio, i li fan una cançó de despedida, la veritat, impressionant. A més, una notícia trista, el pare de un alumne ha mort la mateixa nit mentre dormia, Toshiro té la difícil tasca de dir-los-ho als seus alumnes, però els ho comunica sense poder ocultar la seua tristor, els alumnes senten empatia i li fan cartes al seu company.

A la fi del curs, Toshiro escriu a la pissarra la paraula “lligams”, “lazos” en castellà. Després de dos anys fa un discurs emocionable, els xiquets han aprés a riure, plorar i aprendre. Els xiquets contents per acabar el curs, però tristos perquè no tindran més a Toshiro.

Pel que fa a la meua valoració personal, em crida molt l’atenció que com en un país tant competitiu com és el Japó hi haja lloc per a l’educació emocional, (Recordem el cas de Corea), m’alegra saber que hi han pedagogs tan bons com Toshiro i, sobre tot, que li done tanta importància a l’educació emocional, això està molt bé. Alhora d’aprendre, són important els continguts, però per damunt de tot està el ser feliç, per a mi seria la diferència entre màquines i persones. Corea  pense que crea màquines, i espere que Japó seguisca el model de Toshiro.

Per últim, els nostres companys, han fet una exposició sobre la Intel·ligència Emocional. Hem vist un documental de Eduard Punset a Redes. No l’hem pogut veure tot, però ha estat molt bé. Tracta sobre el control de les emocions, passions, augment de l’altruísme, ensenyar habilitats socials des que són ben menuts, per tal de que siguen capaços de controlar les seues emocions fins que arriben a la universitat.

És una mena de Filosofia Budista, que les persones siguen equilibrades, felices i que no es suïciden. Parla de la respiració com a un element bàsic en la relaxació.

Després, hem fet una dinàmica de posar-nos en grup de 6 o 7 persones i una d’elles es ficava al mig i els demés diem les coses bones que li trobàvem.

 

"Si una persona no és feliç, no ho serà ningú" (Toshiro Kanamori).

Cristian Sampedro Herb.

ESCOLARITZACIÓ OBLIGATÒRIA

Dimecres, 27 de novembre de 2013.

Avuí han començat les exposicions dels treballs de Didàctica, i el primer grup en exposar ha sigut el de Claudia, Eva i Sonia. Així que, hem començat la classe parlant del “Homeschooling”, i per a entendre el significant d’aquest hem vist un vídeo, el qual ens ha ensenyat que el homeschooling consisteix en estudiar des de casa, en compte d’anar a l’escola. A més, després d’aprendre a casa tots els continguts es fa un examen per Internet, però per a que no pugues copiar, hi ha un programa que fa que no pugues obrir noves pestanyes, encara que considere que no cal obrir noves pestanyes, en que tingues més ordenadors a casa o un llibre davant teu pots copiar, però bé. Des de casa, se’ls pot deixar experimentar moltíssimes coses als xiquets, com ara és, explicar-los la natura des de la natura o habilitats de cuina a la cuina. També es fomenta l’autonomia i la independència, fent així que els xiquets siguen més maurs, perquè saben que han d’estudiar i això va primer que qualsevol altra cosa. També poden utilitzar les tecnologies per a estudiar des de casa, cosa que facilita molt les cosses.

El que es demana és que es puga obtenir un títol al estudiar des de casa i no només es puga obtenir arran de l’escola, ja que, hi ha gent que considera que és millor educar així els seus fills i és injust que siga il·legal fer-ho i, a més, que no es puga obtenir un títol. Em resulta tristíssim que no pugues obtenir un títol com qualsevol altre xiquet que estudia a l'escola, si estudies des de casa, ja que té el mateix mèrit, sempre fent les mateixes proves i superant-les, clar. Actualment a pesar de la il·legalitat d'aquest, hi ha 2.000 famílies que exerceixen el homeschooling als seus fills, perquè, quina tonteria és eixa de prohibir les cosses? No seré capaç d'entendre-ho mai.

Ací us deixe el vídeo per que el pugueu veure, és molt interessant i enriquidor.

Després han fet una dinàmica de realització de grups per a que entre cada grup traguérem les idees principals d’un text que ens han repartit, relacionat amb el homeschooling, i dir si estava a favor o en contra d'aquest.

La dinàmica ha constistit en que Eva, a cadascú, en ordre, li deia un número del 1 al 6, de manera que, després, tots aquells que tingueren els mateix número havien d'agrupar-se i formar un grup de treball.
Açò m'ha paregut molt bé, perquè mai havíem establert relacions amb les persones del grup A1, així que he conegut a xiques noves i molt simpàtiques.
Després d'haver treballat el text cada grup, hem exposat mitjançant un portaveu les idees i si estava a favor o en contra del homeschooling.

El text 1, es titulava "Homeschooling-aprender en casa", el qual critica l'ambient educatiu i l'educació pública, ja que són hippies, ecologistes, conservadors... els què parlen. A més de que, a casa aprens una ideologia i uns valors. De manera que, podem dir que aquest text estava a favor del homeschooling.

El text 2, es titulava "La casa no es una escuela", el qual deia que l'escola serveix per a ser humans, és un lloc integrador, a més que, fomenta l'autonomia i la cooperació. Així que, podem dir que aquest text estava en contra del homeschooling i a favor de l'escola.

El text 3 es titulava "Educar en casa más energia", el qual deia que per a educar en casa havies de tindre uns motius econòmics mitjos-alts, ja que açò requereix molts diners, és a dir, un alt nivell de família. A més, que la metodologia empleada a casa és bona i diferent a la de les escoles. Així que, podem dir que aquest text estava a favor del homeschooling.

El text 4 es titulava "Educación en tiempos de neoliberalismo", el qual deia els avantatges que tenia el homeschooling en eixa època, com ara són:

• Els fills passen més temps amb els pares.
• Els fills passen més temps a l'aire lliure.
• Els pares decideixen com ensenyar els seus fills.
• Entre altres.

A més, el text també parlava de que a casa no hi ha un currículum específic el qual has d'ensenyar als fills, sinó que estàs lliure en eixe aspecte, ja que pots ensenyar els teus fills tot allò que vulgues i cregues necessari i convenient per a ells. De manera que, podem veure que aquest text està a favor del homeschooling.

El text 5, era de Gimeno, i ha sigut el que he treballat jo, el qual està a favor de l'escolarització i en contra del homeschooling, ja que deia que l'escola fomenta la pluralitat, la igualtat i és un referent de la realitat.

El text 6, es titulava "Escolarizar es la mejor forma de educar", el qual deia que s'ha de socialitzar als xiquets, que a l'escola hi ha accés a l'ensenyament per a molts, ja que no tothom podria permetre's estudiar a casa. A més, a l'escola t'ensenyen el dret i el deure, i és un mecanisme de cohesió social. De manera que, podem dir que aquest text està a favor de l'escola i en contra del homeschooling.

Després d'haver vist tots els texts hem buscat una conclusió, on ha hagut diversitat d’opinions, ja que, algunes persones pensaven que estan a favor de l’escola, altres, que no deuria prohibir-se el homeschooling perquè és una cosa que no té sentit, l’única cosa és que els pares que eduquen els seus fills a casa deurien tenir una base cultural, pedagògica... per a poder exercir la funció de docents. També es necessiten diners, temps.. que els pares puguen compaginar horaris, etc. I una cosa que també s'ha dit és que normalment el homeschooling es dona en famílies nombroses, cosa que veig lògica, ja què com poden arribar ser fins i tot uns 12 fills.
Parlant ja fora de classe, hi ha pares que estan en contra del sistema educatiu perquè pensen que ells mateixos  poden fer-ho millor, utilitzant altres metodologies, com ara és, explicar la natura mitjançant la natura i no arrel d’un llibre. Però, per a que açò siga cert, deuen ser pares que utilitzen una metodologia adequada i estiguen formats, ja que, no qualsevol persona està intel·lectualment capacitada per a exercir aquesta funció de docent dels seus fills. A més, una cosa molt important que s'ha comentat a classe és que a casa només aprendries una sèrie de coses limitades, ja que al no anar a l'escola, hi ha un altra gamma àmplia de cosses que no s'aprenen, com ara són valors, actituds... A més, a les escoles també es produeix el fracàs escolar, cosa en casa no succeiria, perquè els pares estarien damunt dels fills les 24h, però considere, que açò, si no es porta bé podria ser esgotador.

Per altra banda, alguns pares estan en contra del sistema obligatori i educatiu perquè no volen que els seus fills estiguen guiats per l’Estat, cosa que veig 100% correcta, ja que, conforme estan les cosses actualment, a mi tampoc m'agradaria que l'Estat influira en l'educació dels meus fills per a res, perquè a part de que aquest s'encarregaria de que el meu fill no aprengués res de profit, el que aprengués seria a favor seu, pels seus interessos i l'ensenyaria coses que considere que no s'han d'ensenyar fins a certes edats, com ara és la competitivitat, entre altres.

Després dels textos i el debat, aquest tema ha fet que ens férem diverses qüestions, com ara són:

• ¿El dret a l’educació és dels pares o dels fills?
• ¿Tots els pares tenen les mateixes possibilitats de dur a terme el homeschooling?
• ¿La socialització és igual a casa que en l’escola? (diversitat).
• ¿Solucions individuals o col·lectives?
• ¿El homeschooling reduiria el fracàs escolar? 

Respecte a les respostes, en la meua opinió pense que el dret a l'educació és dels fills, però està clar que des de menut un xiquet va a dir-los als seus pares: no vull estudiar, perquè és una cosa normal que diga això, però òbviament no vas a fer-li cas. De manera que, fins que el xiquet creix i ja té el cap ben desenvolupat com per a pensar que l'estudi és el seu futur, els que tenen el dret a l'educació són els pares. Per altra part, considere que no tots els pares tenen les mateixes possibilitats de dur a terme el homeschooling, ja que, a part de que no tots estan capacitat intel·lectualment per a fer-ho perquè des de menuts no han pogut formar-se per les situacions en les quals vivien, com entrarien els diners a casa si els pares han d'educar els seus fills tots els dies? En quant a la socialització considere que no és igual a casa que a l'escola, ja que, pel fet d'anar a l'escola, en una classe coneixes molta gent, companys, professors... cosa que fa que et pugues relacionar amb altres i que es creen relacions entre iguals. I, per últim, pense que el homeschooling si que podria reduir el fracàs escolar en cas que estigués ben fet, però està clar que actualment no tots els pares estan preparats.

Una vegada acabada l'exposició hem parlat sobre el document del currículum que Carles va dir que llegirem. D’aquest podem extraure que el coneixement és una cosa que adquirim amb una base intel·lectual, és a dir, si vols saber com funciona la llum has d’investigar i tenir més coneixement, i en quant al saber, tu saps com s’encén la llum per la teua experiència. De manera que, no hi ha que confondre conceptes, una cosa és saber i altra cosa són els coneixements, però ambdues coses són importants.
El document també diu que, el currículum ens ajuda a interpretar el món en el que vivim.

De manera que, les teories del currículum són:

• Teorització sobre quins continguts.
• Polèmica lògica de l’elaboració del saber/lògica de la seua transmissió i creació.
• Moviment de retorn a allò bàsic (back tu basics).
• Polèmica entre continguts integrats o disciplinars.

També existeix un cirrículum com la base d'experiències:

•  El currículum es concep com la suma de experiències que els alumnes tenen o es probable que tinguen a classe.
•  L’escola com agencia socialitzadora i educadora total.
• Allò important del currículum es l’experiència, la recreació de la cultura com a vivència, la provocació de situacions problemàtiques.
• Importància dels processos psicològics de l’alumnat.
•  Es dona molta importància a les condicions ambientals.
•  Si partim d’experiències planificades, l’accepció es insuficient doncs no tenim en compte el currículum ocult.
• Perill de quedar-se en les experiències gratificants i oblidar la opressió social.

Des d'una perspectiva tecnològica:

• El currículum el componen les activitats d’aprenentatge planificades i dirigides per l’escola per tal d’aconseguir els objectius educatius.
• El currículum és una tasca practica, no un problema teòric.
• Teoria de caixa negra.
• No té en compte els resultats no pretesos.

     I, per últim, el currículum com a configurador de la pràctica:

•      El currículum s’entén com una praxis.
•      L’ensenyament i el currículum estan històricament localitzats, són activitats socials.
•      La teoria curricular ha d’oferir la forma de comprendre un doble problema, per un costat, la relació entre teoria i pràtica, i per l’altre, societat i educació.
•      El currículum és mètode, a més de contingut perquè mitjançant el seu format i els mitjans amb que es desenvolupa la pràctica, condiciona la professionalitat del professorat i la pròpia experiència de l’alumnat al ocupar-se dels continguts curriculars.
•      Es reclama autonomia per al professorat per a elaborar el currículum.

      

Açò és el que ocorre amb el sistema
educatiu i el currículum.

      
    "La educación es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el        mundo" (Nelson Mandela).
     Neus Mateu Alonso.

LLUITEM

Dilluns, 25 de novembre de 2013.

Després d’haver deixat passar una setmana, avui l’entrada va a tractar sobre la vaga realitzada el passat 20 de novembre i sobre el Dia Mundial de la Violència de Gènere, ja que és avui, 25 de novembre de 2013.

Pel que fa la vaga, aquesta estava prevista per a que la Llei LOMCE no s’aprove, que s’ature ací el procés d’aprovació, perquè ningú està d’acord amb ella, i deurien fer-nos cas als estudiants, ja que, som el futur del país. També, les protestes van servir per a demostrar-li a Wert, que s’ha quedat sol. Però després de veure totes les massives protestes, no són capaços de pensar i adonar-se’n que la estan “cagant”? Que estan fent coses fora de lloc? Que estem al segle XXI? És normal que tothom estiga en contra de Wert, si es que s’ha guanyat el nostre rebuig a pols.

Aquest home deuria adonar-se'n del que fa i que recule, com ha fet amb les beques erasmus, ja que, no li quedava altra.

La crua realitat

Per altra banda, avui és el Dia Mundial de la Violència de Gènere, i com cada any, defenem la igualtat entre gèneres. La violència de gènere és un tipus de violència física o psicològica exercida contra qualsevol persona sobre la base del seu sexe o gènere que impacta de manera negativa la seua identitat i benestar social, físic i/o psicològic. A partir d’ací, podem diferenciar dos tipus de violència de gènere, contra l’home i contra la dona. Encara que la violència contra la dona és la més destacada i a la que més importància li donen, no hem d’oblidar que, encara que siga en minoria, una part de dones també exerceixen violència contra els homes. El que passa és que com l’home, per naturalesa, és mes fort que la dona, és pitjor? No, el que succeeix és que veiem malament que un home viole física o psicològicament a una dona, però a la inversa no, i és una cosa igual de greu per a les dues parts, encara que, la dona pateix més violència que l’home.
El que també succeeix és que socialment està mal vist que un home viole a una dona de qualsevol manera, i a la inversa no. Les dones perquè empatitzem i els homes perquè pensen que això no ho farien i que és de ser escòria com a persona. Però hi ha molts tipus de persones, els que sí que son capaços d’agredir i els que no. De manera que, cal lluitar per aquesta igualtat, perquè deixe de produir-se eixa violència cada any, perquè deixen de morir eixa quantitat de dones cada any per violència de gènere.
Tot es deu als nostres avant passats, on la dona sempre ha estat en un rang inferior, no servia per a res, tot ho tenia que fer l’home, i encara que el món haja evolucionat, queden seqüeles d’aquests fets històrics.

JA ESTÀ BÉ DE FER LES COSES MAL. EVOLUCIONAR, AVANÇAR, ÉS EL QUE DEURIEM FER.

Fora la llei Wert i fora la violència de gènere.

"Lo que se les de a los niños, los niños darán a la sociedad". (Karl A. Menninger).

Neus Mateu Alonso.

EL CURRÍCULUM

Dijous, 14 de novembre, 2013

La classe d'ahir i hui, ha tractat del mateix tema. Al principi de la classe d'ahir vam veure un vídeo de l'educació a Corea, com es pot veure a l'entrada anterior. Després vam fer un repàs del que havíem donat fins ara: 

• Cultura per a la didàctica.
• Característiques de la cultura i l'educació. Societat activa.
• Sistema educatiu. 
• Currículum.

El tema ha sigut el currículum.

Aquest, són els continguts del sistema educatiu, és a dir, el que i el com. El que ensenyem (continguts) i com ensenyem (metodologies). La qüestió és quin currículum ha de tindre tota població en l'etapa obligatoria.
El currículum és un projecte selectiu de cultura (encara que tan sols s'ha seleccionat una part), cultural, social, política i administrativament condicionat que ompli l'activitat escolar, i que es fa realitat dins de les condicions de l'escola tal com estava configurada, per exemple, el simple espai ens està condicionant quin és el currículum.
Hi ha diferents punts de vista:  

1. El currículum és una selecció de continguts codificats de manera singular, ja que es podria codificar d'un altra manera.
2. Aquest projecte cultural es realitza en unes determinades condicions polítiques, administratives i institucionals. Les classes són de 20, 30, 40, 50... persones, cosa que està condicionada en el currículum, ja que no es poden fer les mateixes coses en un classe de 20 persones que en una de 50. 
3. Aquest projecte cultural i les condicions escolars estan també condicionats per les concepcions curriculars. Filosofies curriculars o orientacions teòriques, síntesi d'una sèrie de posicions filosòfiques, espistemològiques, científiques, psicológiques, pedagògiques i de valors socials, és a dir, què entenem per currículum i, a més de tot açò, un currículum també està condicionat per la manera que té cadascú d'entendre el currículum.
   La segona part del paràgraf, fa referència a quins són els continguts.

El currículum s'organitza per continguts, és a dir, per assignatures, departaments... Hi ha unes condicions institucionals:

• Política curricular
• Estructura del sistema educatiu
• Organització escolar

També hi ha una selecció cultural:

• Què es selecciona
• Com es selecciona

I, unes concepcions curriculars:

• Opcions polítiques
• Concepcions psicològiques
• Concepcions epistemològiques
• Concepcions i valors socials
• Filosofies i models educatius

Hi ha dos tipus de currículum, el de continguts i codis, i l'explícit i ocult. El currículum ocult és el que es transmet, que són valors i continguts, d'una manera no explícita i, de vegades, de manera inconscient, per exemple, que el professor estiga en front dels alumnes, amb les taules agrupades, cosa que implica que el mestre transmet continguts i es "qui" mana. El currículum de continguts ja l'hem definit abans.
També hem parlat del currículum nul, en el que hi ha dos matissos, un és tots aquells continguts que teòricament estan però no es donen en la pràctica, i l'altre, coses necessàries que es deurien de donar, però no es donen.


Aquest és un vídeo que parla del currículum ocult i, a més, del que ens poden transmitir els mestres i com.

Després d'açò, s'ha creat un debat "es pot ser objectiu a l'hora d'ensenyar?". Açò ens porta a els paradigmes de les concepcions de les diferents ciències socials: 

• Positivista: és el que ens han venut, pel que la realitat és objectiva i observable. 
• Pràctic (interpretatiu): la realitat no és única i té tantes visions com persones, l'únic que podem fer és veure les diferents mirades que tenen les persones sobre la realitat i, no veure una mirada única, ja que hi ha diferents maneres d'apropar-se a la realitat. Les persones que utilitzen aquest paradigma, usen unes tècniques més qualitatives.
• Crític: La realitat no és una, té diferents mirades, però venen donades perquè en l'estructura social tenim diferents posicions, ja que hi ha dominadors i dominants. En funció de quin lloc ocupem, veiem les coses d'uha manera o d'un altra, segons la nostra realitat. 

Però, hi ha una diferència entre paradigma pràctic i crític i és que el pràctic fa més referència a la visió individual de la realitat i el crític a la visió social. 

Més tard, Carles ha donat pas a un contingut que ha considerat important, com ara és, que hi ha diferents tipus de professors, ja que cadascún te diferents maneres d'entendre l'escola. Ser un bon mestre és dominar una sèrie de ferramentes per a dur a terme el currículum establert, de manera que, qui sap la tècnica més adequada fa la seua feina bé.
El professorat, com a tècnic, no ha de qüestionar-se els continguts de l'ensenyament, simplement ha d'impartir la classe. Quan un alumne no aprèn és perquè el professor no ha utilitzat la metodologia adequada o perquè aquest alumne necessita ajuda.
Des d'eixa perspectiva, una part molt important, de l'ensenyament és que la planificació ha de ser exhaustiva i molt concreta.
Un bon mestre és un professional fonamentalment pràctic, que reflexiona sobre l'acció i sobre la realitat i intenta il·luminar-la, és a dir, aquell que veu la realitat i és capaç de buscar un mètode per a solucionar-ho. En certa mesura, l'ensenyament és un art que precisa creativitat, intuició i expresivitat.
Per tant, des d'questa perspectiva, el currículum és un espai en el que els docents i aprenents tenen l'oportunitat d'examinar de forma renovada aquells significats de la vida quotidiana que solen veures com donats i naturals. El currículum es considera experiència, espai d'interrogació i qüestionament de l'experiència.


Per una banda, una de les funcions del sistema educatiu ací és la reproducció cultural i social de la societat. Però també veiem que hi ha espais per a la revolta i el qüestionament (com ja varem dir en entrades anteriors), perquè no tots som iguals i ens qüestionem coses, encara que les persones que s'ocupen, actualment, de la societat volen que continuem així.

I, per altra banda, les teories del currículum són:

• El currículum com a suma d'exigències. Els continguts de l'ensenyament, però, quins aquests continguts?, és a dir, si el currículu, són els continguts, s'haurà de saber quins són eixos continguts i com s'ensenyen.
• El currículum com a base d'experiències. Aquesta concepció ve de l'escola nova, que es va produir a principis del s.XX. Des d'aquesta perspectiva el currículum es allò que passa a l'aula, és a dir, aquelles experiències que viuen els alumnes i les alumnes en l'aula.
• La perspectiva tecnològica. Va sortir als anys 60 i 70, i diu que el currículum és una cosa tècnica, es tracta de concretar al màxim detall els resultats d'aprenentatge. El problema que porta concretar els resultats d'aprenentatge és que no aprenen tot el que deurien aprendre, perquè es centren en aconseguir l'objectiu i no en aprendre.
• El currículum com configurador de la pràctica. És a dir, entendre que el currículum és un aspecte tant de continguts com de pràctica. Agafar eixos continguts i posar-los en marxa en una classe.

També hem parlat sobre que en secundària es fa una prova diagnòstica, que consta de: matemàtiques, valencià, castellà i anglès/francès, i arrel d'ahí es classifiquen els centres per percentils, per a així, poder ordenar els instituts amb ordre de resultats. Nosaltres estem en el lloc 13, tenint davant a uns 80 centres i darrere a uns 12. Aquest tipus d'avaluació té relació amb la del liberalisme dels EEUU, ja que als que tenen millors resultats els donen més diners, i als que tenen pitjors no els donen res.

En la nostra opinió, açò no deuria fer-se perquè es fomenta la competitivitat i, a més, d'aquesta manera, s'aprofiten de nosaltres, els alumnes, simplement per a que els centres del seu país tinguen un lloc més alt en la taula de resultats. Però açò pot portar un debat molt interessant, ja que, els de dalt volen que exteriorment es veja que Espanya està en primer lloc en tot i ens exigeixen coses que després ells mateixos no són capaços de donar-nos, ja que, ens retallen.

xiquets fent l'examen

Un dels debats que ha sorgit a classe, ha sigut el dels uniformes, és a dir, per a què s'han creat els uniformes? que comporta aquest? Ha habut diversitat d'opinions, gent ha dit que, per comoditat per a les mares, per a que no tinguen que elegir cada matí la roba que han de possar-se els seus fills, altres, perquè diuen que hi ha xiquets i xiquetes que es riuen d'altres per la roba que duen, també s'ha comentat que simplement és pel negoci que es fa... Però realment,el que aquest comporta és aconseguir idenfiticar a la gent, és a dir, mitjançant l'unifororme, bé siga pel color o pel model, identificar qui pertany a cada col·legi.

Considerem, que el fet de portar uniforme, també és una cosa que fomenta la competitivitat, i a més, des de petits. Ja que, els xiquets i les xiquetes tendeixen a pensar que per dur un uniforme, aquells que duen un diferent són menys que ells o, "molen menys".

xiquets sense uniforme

xiquets amb uniforme

Per últim i ja per concluir, després de les dues sessions de classe i després de veure els dos vídeos sobre educació de Finlàndia i Corea, podem dir que, entrant novament en el mateix tema, l'educació és una competició, ja que sempre estarem competint amb els altres per a aconseguir un lloc. Bé siga a Espanya, a Finlàndia, a Corea o a Estocolm.


L'educació a cada país és diferent, però tots la mereixem per igual,
Andrea Hinarejos Alcoy.

무료 교육

Dimecres 13 de Novembre.

Avuí hem vist un vídeo sobre l'educació a Corea del Sud, ha sigut sorprenent. La diferència d'educació entre Finlàndia o nosaltres mateixa és immensa.

M'han cridat l'atenció moltes coses, però la que més m'ha cridat l'atenció és que instrueixen els xiquets com si foren militars, aquesta escena ix al principi del vídeo, on uns xiquets que en teoria van a un curset son col·locats en files, vestits de militars i se'ls demana una actitud militar.

xiquets vestits de militars

L'educació a Corea del Sud és una educació basada en la competitivitat, és a dir, l'educació és una carrera i a l'alumne se li fica al cap que te que arribar al ser el millor per a tindre un futur millor i un alt càrrec. Al tenir un alt nivell de competitivitat els joves han de fer classes extraescolars relacionades amb el saber i no amb el oci, al vídeo va eixir una classe amb quatre alumnes però a les onze de la nit. Aquestes activitats escolars els costen a les mares una mitjà de 3500€, per tant hi ha pares que estan obligats a pluriemplear-se per tal de fer front a aquestes activitats.
Els xiquets més menuts no saben que es el jugar, quan a una xiqueta d'uns deu anys li diuen que a altres països els xiquets juguen, ella s'estranya molt, a més les vacances com Nadal i estiu que tot el món celebra, a Corea s`ho passen estudiant, als xiquets se'ls imposa que estudiar és millor que jugar.
D'altra banda, al vídeo apareix un director de col·legi privat, i diu que no li agrada l'escola pública que els millors mestres estan en la privada, concretament al seu institut hi havien uns deu professors natius anglosaxons, i els més menuts ja donaven l'anglès bàsic, a Corea el adquirir coneixement de l'anglès és fonamental, i no sols de l'anglès. A Corea el sistema educatiu és molt dur i basat sobretot en la competitivitat i en ser els millors en tot, això provoca que uns 200 xiquets i joves, dels quals inclou xiquets de primària es suïciden per la pressió a la que estan sotmesos.

Col·legi privat

Col·legi públic

Pel que fa a la meua reflexió personal, jo pense que el sistema educatiu de Corea del Sud, és una barbaritat, pense que el que volen es fer màquines i no persones, estan tractant l'educació com una competició i que provoca que als xiquets els "furten" la infància, una dada clara és la quantitat de suïcidis que hi han cada any, i front açò jo em pregunte: No fan res?
També em crida l'atenció el primer que he dit, la instrucció militar dels xiquets, no es que estiga en contra del militarisme ( a l'inrevés), però no estic a favor del militarisme obligat i menys encara si es a xiquets. Açò és propi de països de l'Àfrica subdesenvolupats que estan molt endarrerits, Corea ja que pensa que va molt avançada pues en aquests detalls sembla que no.
En conclusió, Corea està formant màquines infelices, una sobreproducció de gent amb carrera però sense gent disposta a ser cambrer, femeter, etc... En el cas de que no es suïciden, clar.

 Els oferisc un petit vídeo sobre el augment dels suïcides joves a Corea.

"Radices litterarum amarae sunt, fructus dulces”

LAS RAICES DEL ESTUDIO SON AMARGAS,

Cristian Sampedro Herb

L'EDUCACIÓ A FINLÀNDIA

Dijous, 8 de novembre del 2013.

Avui, només començar la classe hem vist un vídeo sobre l'educació que s'imparteix actualment a Finlàndia.
Ací us deixe el vídeo per que el pugau veure:

Respecte a ell, puc dir, que Finlàndia té el sistema escolar més sorprenent del món, ja que té moltíssima qualitat. Cal destacar que es valora moltíssim l'educació, no com ací, que és un punt secundari, ja que pel que podem veure amb els retalls els dona igual el futur dels joves i xiquets. A més de valorar-se molt l'educació és una cosa important i intocable, no hi ha desigualtat, i a més, s'obtenen resultats alts.

         

Aquestes dues imatges reflexen la gran diferència entre Espanya i Finlàndia.

Per altra part, hi ha una relació íntima entre alumnes i professors, cosa que fa que els professors puguen ser encara millors professors. En canvi, ací a Espanya, hi ha una immensa diferència entre alumnes i professors, ja que mai de la vida, exceptuant alguns casos comptats, podràs fet-te "amic" d'un professor que t'està donant classe. A més, les escoles de Finlàndia són xicotetes i els estudiants són conscients de que els seus estudis van per davant de tot. També pensen que és més valuós que cadascú estudie el que realment li agrade, i no que estudie només pels diners que puga guanyar en un futur quan treballe, aquesta és una forma de pensar que a Espanya, molts dels alumnes no la tenen. Cal destacar que a Finlàndia no hi ha avaluacions fins a batxillerat, és a dir, no fan exàmens durant l'ESO ni la primària. Per una part, açò ho veig bé, perquè així no es fomenta la competitivitat des de tan menuts, però per altra banda ho veig malament, ja que, així els xiquets pot que no s'ho prenguen tan en serio, al no veure que tenen que fer una prova escrita per a avaluar els seus coneixements. Perquè, al cap i a la fi, els xiquets són xiquets, però ja quan són més majors és quan decideixen qué estudiar i són conscients de que el fet d'estudiar és bo, perquè es bo aprendre.
Una cosa que considere, des del meu punt de vista, molt important, és que els professors no expliquen, simplement fan que els alumnes puguen esbrinar com es fan les coses, és a dir, els fan pensar, cosa que ací a Espanya no succeeix, el que es fa ací són deures de pregunta i resposta, i activitats que no fan pensar l'alumnat, cosa que, considere que, no deuria ser així. Ja que, pense, que s'ha de fomentar l'acció de pensar des de xicotets i no simplement fer-nos aprendre coses teòriques, per a després arribar a l'examen i vomitar-les, sense poder fer una reflexió crítica respecte als coneixements que té cadascú, perquè així el que s'aconsegueix és que a les 3h d'haver fet l'examen ja no recordes res del que has "après".

A Finlàndia inciten als estudiants a pensar.

A Finlàndia, per a poder ser professor s'han de tenir unes bones qualificacions, no com ací, que amb tenir el títol de magisteri ja és suficient. Açò es deu a que, només poden agafar a persones contades per a fer una carrera, ja que no hi ha capacitat per a més, però açò provoca que els que ixen de la carrera ja graduats seran uns "màquines" i tindran una capacitat i una formació molt bona.
Cal destacar, que a l'hora de fer el "practicum", a Finlàndia, els estudiants el fan a les aules on el docent està present, i el qual posteriorment l'avaluarà i li dirà si ho ha fet bé o ho ha fet malament, per a així poder corregir el que s'ha fet malament. No com ací, que simplement vas a una guarderia a canviar bolquers i netejar vòmits de bebès i realment no aprens el que deuries fent les pràctiques, perquè tampoc tens a cap pedagog que estiga observant el que fas per a després poder dir-te el que has de millorar o el que no deus fer.

En un segon plànol, en quant a la vida fora de l'escola, a Finlàndia tenen un nivell alt de vida. Allí qualsevol pot tindre casa pròpia i, a més, fer viatges, cosa que ací, és impossible, a no ser que sigues ric, ja que cada vegada a Espanya els rics són més rics i els pobres més pobres, de manera que, tenim una desigualtat destacable en la nostra societat, cosa que a Finlàndia no succeeix.
Per altra part, a casa el que sol fer-se és, ajudar als xiquets que no els va bé a l'escola, cosa que ací no es fa, ja que quan a algún alumne no li va bé a l'escola o suspèn, el que fan els pares és apuntar-lo a una acadèmia o, normalment, a un repàs. També cal destacar, que, a pesar del que he dit abans, de que la relació entre professors i estudiants és molt íntima, arriba, fins i tot, al punt en que la relació entre docents i alumnes és quasi la mateixa. A més, els propis alumnes, pensen que és millor fer ús de la seua creativitat, coneixements i pensament, abans que fer alguna cosa fàcil com ara és llegir un text, és a dir, prefereixen fer un treball de 100 pàgines abans que fer una redacció del seu cap de setmana o llegir un text, ja que saben que, el treball de 100 pàgines els va a aportar molta més informació i van a aprendre molt més que fent una simple redacció.
Una de les coses més importants que reflexa aquest vídeo és, des de la meua opinió, a part de que l'educació és un punt molt important, és que, a Finlàndia els xiquets en sí són importants, ja que són el futur, com també hauria de ser ací, perquè, al cap i a la fi, els que estan treballant actualment dintre d'uns anys acabaran jubilant-se i nosaltres, els estudiants, haurem de suplir els seus càrrecs, així que, com volen que ho fem i posen l'educació per davall de qualsevol cosa? Cada vegada s'obliden més i més de que l'educació és un dret que tenim les persones com a éssers humans que som.

Una cosa que no s'ha
d''oblidar mai.

Altra cosa també destacable, és que a Finlàndia totes les persones que tenen el mateix currículum tenen les mateixes oportunitats, en canvi, ací no. Es obvi que si algú té dos carreres més que un altre, cinc idiomes i ha tingut una experiència laboral aclaparant, estarà per davant d'altra persona amb menys currículum, però veient dos currículums iguals, com som capaços de que aquests no tinguen les mateixes oportunitats? És molt injust.
Per consegüent, m'agradaria comentar el fet que a Finlàndia reben els alumnes de forma gratuïta tot el material que necessiten, tant menjar com material escolar, ja que el 98% de les seues escoles són públiques. El pitjor de tot és, que ací, a l'escola pública deuria passar el mateix, ja que com bé es diu és PÚBLICA, és a dir, la subvenciona l'Estat, de manera que tots els materials necessaris per a l'escola, institut o universitat, deuria pagar-los l'Estat, i així poder nosaltres, els estudiants, rebre de forma gratuïta tot allò que necessitem. Però, una vegada clavats en aquest tema, no cal que parlem de les matrícules universitàries, perquè és un tema indignant i que cabreja molt.
Finalment, per concluir, cal destacar que els finlandesos fan perfectament la gestió de l'estudi i d'aconseguir que els seus alumnes siguen els millors, ja que, disculpant les meues paraules, els de Finlàndia són els amos.
Durant tot el vídeo, a mi, personalment, m'han anat sorgint diverses opinions respecte a aquesta educació i amb comparació amb la nostra. Ací us mostre algunes que em resulten interessants:

Respecte a l'última he de dir, que conforme estan les coses ací, parlant del sistema educatiu, a qui no li agradaria haver nascut a Finlàndia? Està comprovat que les coses es poden fer bé i poden ixir millor encara.


Ara sí, per concluir us deixe un vídeo molt interessant sobre l'educació finlandesa que s'anomena "Cuestión de educación", que van emetre en el programa "Salvados" fa uns mesos.



L'educació és un dret,
Neus Mateu Alonso.